"eres mas inútil que..."

Segur que, més d'un cop, em escoltat la frase, " eres mas inútil que la primera loncha de pan bimbo", i el més segur que hi hagi un grup al facebook que deu dir: yo también creo que deberian quitar la primera loncha de pan bimbo.

Fins i tot, algun director o corredor "estrella" li ha dit a un altre aquesta frase, quan veu que a les classificacions no surt, ja que ha abandonat o ha arribat fora de control, son aquelles persones, moolt enteses en ciclisme, que mirant la classificació valoren la qualitat de les seves "rodanxes"

Aquesta primera rodanxa, es aquella que fa que la segona rodanxa estigui fresca, tova i sempre apunt per ser menjada, es aquella rodanxa que reps els cops, quan tirem la bossa del bimbo dins l'armari, es aquella, que molts cops, es trenca i la treiem a atroços...

Potser, no és la més valorada, fins i tot, creuen que per l'únic que serveix es per treuret els calers, ja que sempre l'acabem tirant.

Jo estic a favor de la primera rodanxa del bimbo, ja que sinó existís, sempre la primera rodanxa, que es va endurint i l'anem apartant, per agafar la segona, aquest segona rodanxa seria qui faria la funció de rebre els cops i anar-se endurint,

quina pena no?, una rodanxa tova i fresca convertir-la en una d'aquelles dures primeres rodanxes.

Una llastima.

Hi ha corredors que són aquestes primeres rodanxes, potser els més profans, no els valoren, però els que veuen les curses des de dins, o els que la veuen des de fora, amb ulls com els des de dins, si que la valoren, és més, moltes d'aquestes segones rodanxes que guanyen les curses, el primer que fan al creuar la meta, no es abraçar la tercera rodanxa que també és de les fresques, sinó que miren al final del pilot, per veure si ha arribat aquella primera rodanxa, fosa, apallissada, desgastada i segurament, perdent temps, però que si té una mica de força, aixeca un braç celebrant la victòria de segona rodanxa, i pensant que tots els cops rebuts a dins l'"armari" han valgut la pena.

En un paquet de bimbo, perdó, en un equip, hi ha vegades que ningú vol ser la dura, magullada i lletge primera rodanxa, tothom es creu amb dret de ser aquella atendre segona rodanxa, però per ser aquesta segona rodanxa primer ha d'haver algú que digui: " posat darrera, ja tiro jo", normalment no cal ni dir-ho, una mirada, per saber si la rodanxa esta fresca hi ha prou, la primera rodanxa ja sap que s'ha de posar davant.

En el pilot, es molt difícil trobar primeres rodanxes amb ofici, la majoria de els primeres rodanxes ho són per accident o les posen per obligació i llavorç van a desgana, i el que acaba passnt és que es trenquen abans d'hora, fent que la segona rodanxa no sigui fresca en el moment oportú.

Els que aconsegueixen que hi hagi bones primeres rodanxes, amb ganes de ser-ho, precisament són le segones rodanxes, per que saben que algun dia algú tancarà malament la bossa i per accident es col.locarant a primera fila, i llavors seran la millor primera rodanxa que mai hagi tingut aquella bossa de pa bimbo, i defenserant dels cops aquella dura primera rodanxa.

No us ha passat mai que arribeu d'entrenar, morts de gana, obriu l'armari i l'únic que hi ha és la bossa de pa bimbo amb la seca primera rodanxa, aquell dia, sense adonar-te, la primera rodanxa, és la més bona i tendre que hi ha hagut mai a dins l'armari...Hi ha un dia que és la millor i arriba primer

" a largo plazo,..."

Moltes vegades molts estudiants ens hem saltat un examen, una classe, una entrega, etc per tal de poder estudiar per un altre examen que tenim més endavant, per què creiem que és més important o perquè pensem que no portem ben preparat l'exament que ens saltem, bàsicament per què pensem "a largo plazo", sense tenir en compte el que està passant ara mateix, ni l'exament que tens en aquest moment.

Jo he arribat a la conclusió que els exàmens, van con van, i que val més pensar " a corto plazo" i presentar-se per què si per una casualitat portes estudiats tres temes i a l'exament entren sis preguntes i tres són dels temes que et saps, pues mira, has aprovat. Sempre s'ha d'estar, per si de cas.

Moltes vegades en les reunions d'abans de les curses es diuen que vigilem en tal lloc que hi ha un poble i la carretera s'estreta o a la última corba abans de meta que es complicada, etc.

Ens fan pensar "a largo plazo" i jo sempre dic que millor pensar en no quedar-se des del quilometre cero fins a meta, s'ha de pensar " a corto plazo" i que en la part difícil ja veuràs que passarà.

I en la cursa passa una cosa similar, estem en cursa i sabem que al quilometre cinquanta comença un port duríssim, llavors molts ciclistes comencen a guardar per què així, quan arribi a aquell port ells estaran més frescos i podran aguantar-lo i si és el seu dia bo, potser, fins i tot atacarà, estem pensat "a largo plazo", pensem en que passarà quan arribem a meta; però de mentres estem rodant tranquil·lament al mig del pilot sense enterar-nos del que passa a la cursa fins que arribi aquell port que serà molt dur, què és el què passa? Doncs que es fa una escapada abans d'arribar al port i tot et quedes a mb un pam de nas sen se poder-hi entrar, tenies raó, passes el port amb una agilitat com en Contador, això si amb una cara de tonto que val més que ningú et digui res, pensar a llarg termini ha fet que arribessis a meta com tu havies previst, molt fresc per esprintar, això si, has fet el 34.

Molt cops sents converses de corredors que s'han quedat i els veus frescos i els hi preguntes com es que no han donat tot en aquell tros pla, et diuen que estaven reservant pel port. Però quin port, penso jo, pensar "a largo plazo" ha fet que no tinguin en compte que l'important era no quedar-se en cap moment s'havia de pensar " a corto plazo" i per assolir això no s'ha d'escatimar cap força, per molt que sàpigues que el més dur ve més endavant.

A mi no hi ha res que em faci mes ràbia arribar a meta, amb la grupeta i amb forces per haver disputat la cursa, sempre penso que no pot ser arribar a meta fresc, sense entrar en el tall bó, prefereixo arribar fos o despenjat de l'escapada o millor en cara: petar en el quilometre 20 per què he intentat escapar-me 36 vegades, pensat " a corto plazo", perquè potser l'atac 37 serà el bó, molts em direu que: el que he de fer es guardar forces pel final, que he de pensar que la cursa començarà en el durissim port, voleu que pensi " a largo plazo"

Però quan a l'economista John Maynard keynes, li van retreure que les seves idees econòmico-polítiques només tenien en compte, el que passa ara mateix, que eren "a corto plazo", que en cap moment mai intentava resoldre els problemes "a largo plazo".

ell va contestar:

"A largo plazo, todos muertos"

Marica l'últim (sin ofender a nadie)

Que podem considerar esport?

Potser sembla una pregunta fàcil però és tan difícil, com dir si: Semenya, l'atleta sud-africana hermafrodita , és noi o noia. Hi ha coses que no se saben mai, així que vigileu que: " por la noche, todos los gatos i/o gatas i/o ambas cosas a la vez, son pardos"

No ens desviem del tema. Molta gent diu que el que et fa suar és un esport, així poden dir que la F1 és un esport, però llavors, el que tots estem pensat també és un esport?, i si ho és!, jo vull federar-me ja!

Hi d'altres que diuen que esport també potser una cosa mental, com per exemple: l'escacs, doncs si l'escacs és esport, hauria d'implicar que la botifarra també hauria de ser considerada un esport, on posem el límit?

Com veieu no és tan fàcil de resoldre; jo he arribat a la conclusió que només existeixen tres esports: Atletisme, natació i ciclisme ( i els que no serveixen per guanyar en cap d'aquest tres esports: fan triatló, i si ni així guanyen fan Ironmans (tema que tractaré en un altre post)). Molts em direu: i el futbol?, I el basquet?, I el tennis?, etc. Per mi tots aquest ,només són jocs, no són esports.

Per dos motius:

1)Quan diem: anem a jugar a futbol, a jugar a basquet, a jugar a tennis, etc... mai direm que anem a jugar a ciclisme

2)O la raó que, per mi, és més convincent, els tres es basen en una regla d'or:

MARICA L'ÚLTIM

A qui no hi ha tonteries de: fora de joc, Out, set, duce, pies, manos, banda, corner, zona, passos, dobles, tirar-se a piscina, targeta blava, groga, vermella, dos minutos expulsat, canvi... tonteries.

Per mi com més regles té un joc: més absurt és, simplement les regles és fan: per fer-lo més vistos, per què la gent no s'adoni de la tonteria que estan fent aquells payos en pantalons curts. Joder si vols fotra la pilota dis els tres pals, l'agafes i al fots a dins: i punto!, a no, que amb al mà no és pot! "es que me has empujado!"," Ai que tengo una contracturita, mejor pido el cambio", "ai que tengo una rampa"... por dios! Per això els jocs no són esports, per què si diguessin la frase , marica l'últim, els jugadors és mirarien con ojos dulces i tiernos, se les pondría morcillona i dirian: va tu primero... no va, marca tu...va que te dejo pasar...per intentar ser l'últim.

Els esports són individuals, tu contra la resta del món. Us imagineu Usain Bolt que a 5 metres d'arribar a meta diu: "tiempo muerto, que me ha entrado una piedra en el zapato" o que pujant el Turmalet Contador diu: " pido el cambio que estoy cansado, que entre kloden"... Doncs això és el que passa en aquest absurts jocs, que mai podran considerar-se esports, per què mai aquest jugadors voldran ser atletes, per què això impilicaria sacrifici.

PD: fer l'últim en el Gran Premi d'Inauguració de l'any passat no implica res, que sinó ya todos me mirareis con ojos viciosos!

Una màquina ha superat als ciclistes

Quans les màquines van començar a pendre força en el món industrial, ningú s’imaginaria que una màquina seria capaç de superar a l’home.

Fins al moment les màquines només eren una extensió dels braços dels homes, només feien una feina molt específica que l’home no podia fer bàsicament per què li faltava força.

Poc a poc les màquines van deixar de fer-se servir només com element de força bruta i van começar a utilitzar-se per pensar més ràpid i més precís que l’home.

Però sempre la màquina només servia per una cosa, no podia fer dos coses i si no li introduïes les dades adecuades, la màquina no sabia que fer. Per exemple: poses un got de llet al microones perquè s’escalfi, poses 1 minut i tanques la porta , deixes passar el temps i el treus, a vegades no s’ha escalfat, la màquina no sabia que el que volies era calentar el got només fa el que li has indicat.

Però actualment hi ha una màquina que ha superat l’home i sobretot a superat alguns ciclistes. Hi ha una màquina que té una funció que a molts corredors els hi falta, una funció que el que fa es saber sí el que està fent és correcte o incorrecte, i sí és incorrecte es capaç de resoldre el problema.
Aquesta supermàquina la vaig descobrir en un viatge, es diu: GPS.

Si el GPS ens ha superat. Perquè quan tu t’equivoques, i no vas per l’itinerari que et marca, ella et diu que vas per un cami incorrecte, però no només això sinó que diu:

RECALCULANDO

Si ella es capaç de rectificar i buscar una solució nova.

Crec que pocs ciclistes tenen aquesta funció, pocs ciclistes quan la cursa no surt com s'esperaven són capaços de dir-se : Recalculando. Sinó que simplement diuen: que no han tingut sort o que la cursa no era adequada per les seves característiques. Això es diu, no saber recalcular.

Em fa gràcia quan ciclistes, en amateurs, s'autodefineixen: " no, es que yo soy esprinter y no me meto en los cortes, espero llegar a l'esprint", "no es que soy escalador y sino hay puertos no voy bien", "no es que yo soy fondista y las carreras de 90km se me hacen cortas", etc.

Però hi ha un corredor professional, què fa 10 anys ya tenia la funció de Recalcular: Oscar Freire, el millor esprinter espanyol, actual, i fins l'arribada del Cavendish, el millor del món o un dels tres millors. Aquest corredor estava en una fuga bona: eren 12 corredores i arribaven a meta per disputar-se el mundial, ell, al ser esprinter, una arribada en grup li assegurava podi, però a 800 metros de meta el seu cervell va recalcular la situació, va atacar i va guanyar en solitari, va ser capaç de recalcular en dècimes de segons i , encara que sembli estrany, un esprinter va atacar per no disputar l'esprint.

Quan les coses no surten com un espera, es bo pensar en aquesta funció, es bo dir-se:

RECALCULANDO

"jo no sóc valent"

Quan s'anaven a celebrar les últimes eleccions per la presidència de la Generalitat, va haver un periodista, que va entrevistar a tots els candidats, no eren entrevistes, que com diria el meu admirat Monegal:" massatges", sinó que eren entrevistes amb intenció, que preguntaven tot allò que més mal fa.

Com tots els articles que escriu el catedràtic d'economia el Sr. Sala Martin, segurament és l'articulista que més pleits ha hagut de pagar, ja que ell no es mossega la llengua, no té por a les represalies dels lobis polítics ni empresarials ( que fan que sempre hagi de pagar), aquest personatge que té un acord amb el seu editor del diari on escriu:" jo escric el que vull i ell ( l'editor) pública el que vol".

Doncs aquest personatge, va ser qui va fer les entrevistes a tots els candidats, els quals van poder sortir amb més pena que gloria de les seves malicioses i intencionades preguntes, tots menys un, el que uns dies desprès va ser, per sort o desgracia, president de la Generalitat, el Sr Sala Martin li va fer una sèrie de preguntes de cultura general, ja que com va dir ell, si volia ser president, és a dir ,el representant de Catalunya, havia de saber 4 coses bàsiques sobre el Païs que representarà; el Sr. Montilla no va contestar a cap, deixant en evidència la seva coneguda incultura, es va posar tan nerviós que va marxar de l'entrevista, esperem que quan negociï pels nostres interessos no es posi així de nerviós i marxi de les taules de negociacions, pel nostre bé.

Molts van criminalitzar els periodistes, és a dir, algú que simplement va fer unes preguntes que algú que aspira a ser representant d'un País hauria de saber, però com diu el refrany: "només els necis miren el dit quan el savi assenyala la lluna".

Quan li van preguntar al Sr. Sala Martí que era molt valent per atrevir-se a preguntar-li als candidats el que ningú més s'atreveix. Ell va dir:

-Jo no soc valent, jo sóc ric!!

Potser la frase pot sonar a "soberbia", a "chuleria"; però realment té una certa raó. Ja que realment el valent: és el que s'arrisca a perdre alguna cosa, si ell te tants diners que no s'arrisca a perdre res, realment no és que sigui molt valent. Això em va fer pensar que moltes vegades confonem la paraula: ser valent.

Molts cops parlo amb altres ciclistes i em diuen els corredors amateurs que admiren i laveritat es que se'm cau l'anima al terra. Com pot ser que em diguin aquells noms!!, potser per què jo sóc un romàntic del ciclisme, dels que llegeix les autèntiques gestes, dels que alucina com abans el Tour podien durar 7 dies fent 500km al dia, o com podien pujar el Galibier si no hi havia ni carretera, amb la neu fins al genolls, enamorat d'aquells ciclistes que s'ho jugaven tot en cada pedalada simplement per poder menjar, perquè era la seva única manera d'aconseguir diners.

Per això crec que és molt fàcil ser valent , és molt fàcil jugar a ser ciclista, quan el que passa realment és que "ets ric", és a dir, quan realment tens algú al darrere que et paga l'hipoteca o algú que saps, que si la teva escapada no arriba, guanyarà l'esprin del pilot i cobraràs igual al final de la cursa.
Per mi els valents, els corredors que s'han d'admirar: són els que no tenen a ningú al darrera que li cobreix l'esquena, sinó aquells corredors que s'han d'aixecar a les 5 del mati per anar a treballar, i desprès encara tenen ganes de sortir a entrenar, que han de cuidar els fills, que molts cops han de sortir a entrenar quan els nens ja dormen, que han d'estudiar de camí a les curses, que han d'estalviar per pagar les reparacions de la bicicleta, que ningú els paga un dur-ace, sinó que estalvien per tenir un 105, que s'han d'organitzar per anar a córrer per tal de repartir els gastos de benzina, que han d'atacar des de molt lluny perquè saben que no són ràpids, que creuen en la autèntica glòria i van nets, que gasten els seus dies de vacances per anar a fer voltes, els que arrisquen el seu futur amb la idea de ser professionals, els que quan s'escapen no miren enrera perquè sabent que s'ho juguen tot a una carta, ... per mi: ser valent, es quan t'arrisques, saben que ho pots perdre tot, sinó tens res a perdre, simplement ets ric...

Per mi són aquest als ciclistes que admiro, dels que intento aprendre, són: Els Valents

"impossible is nothing"

Hi ha una derivació de les matèmatiques que sempre m’ha fascinat, no pel seus resultats, sinó per la manera com es pot arribar a manipular, depén qui l’utilitza i com l’ultilitza, aquest “art” es diu: estadistica, és apassionant, per exemple: estadísticament, si vas pel carrer Aragó , de Barcelona, pel carril central, vas més ràpid que en els altres ( sí, algú molt avorrit ho ha estudiat i majoritàriament, els cotxes del carril central atravessaven el carrer més ràpid).

El més fascinant, imagineu que sortiu de festa amb un amic i aquest té la potra de lligar amb dos noies i fer un trio ( cosa que mai passaa a la vida) doncs, senyors estadisticament ,cada noi ha marxat amb una noia; és com, si en una cursa us deixeu els bidos i el vostre company en beu dos, doncs estadísticament els dos heu begut un bidó casdascú. M’encanta.

Per això quan algú em diu: "el que vull fer surt una vegada de cada 100.000" , jo sempre dic: "mentres que la vegada que surt cada 100.000 sigui la vegada que ho faig jo, ja em va bé".

Suposo que això ho deurien pensar els protagosnistes d’aquestes quatre histories.

Imagineu que us diuen que estareu aïllat a 2000m, en unes montanyes nevades, sense roba d’abric, sense tenda, dormint al ras, sense menjar, fumant tot el dia i que desprès de 72 dies “vivint” així us diuen: ara heu de atravesar les muntanyes caminant amb la roba d’estiu que porteu.
Tots diriem que estadísticament és impossible , que no es pot fer, que segur que moririem…Però va haver uns nois que ho van fer, potser de cada 100 vegades els hi sortiria bé una vegada, però conseguir-ho només una vegada és suficient per intentar-ho.

.

Imagineu que sou un pare de 60 anys, que no feu res d'esport, que teniu un nen paraplègic, que des de sempre, li han agradat les triatlons, que la seva única passió són les triatlons, però que ell no en pot disputar cap. El pare al veure que era la il.lusió del seu fill, que ja tenia 20 anys, decideix fer un Ironman arrossegant el seu fill; sí ho heu llegit bé: 3,7 km nedant arrossegant una barca de plàstic on estava el seu fill desprès 160km amb una bici on està el seu fill lligat a una cadira i desprès 42 km corrents empenyent una cadira de rodes.
Tots direm que estadísticament és impossible, que no es pot fer, que segur que no ho aconseguiria... però va haver un home que ho va fer, potser de cada 100 vegades només el podria acabar una vegada, però aconseguir-ho només una vegada es suficient per intentar-ho.

.

Imagineu que sou un expert escalador de 27 anys. Una allau us sorprèn i quedeu atrapats enganxats pel braç sota una roca, el dolor es insuportable i no hi ha manera de sortir d'allà, esteu 5 dies atrapats d'aquesta manera, sense menjar, bevent l'aigua de la neu. I penseu que morireu allà perquè no podeu treure el braç però penseu que hi ha una manera, una dolorosa manera de poder sortir: tallant el braç, agafant una roca golpejar-lo fins trencar l'ós i desprès amb la navalla tallar la pell, els músculs i les arteries i venes, a poc a poc perquè la navalla és petita i despès baixar la muntanyes i demanar ajuda.

Tots diríem que estadísticament és impossible, que no es pot fer, que segur que morirà... Però va haver un escalador que ho va fer, potser de cada 100 vegades li surt bé una vegada, però aconseguir-ho només una vegada és suficient per intentar-ho.

.

Imagineu que esteu en una cursa, no us trobeu bé, sabeu que si la cursa s'arriba a l'esprint no teniu cap opció ja que no teniu suficient xispa i decidiu que només pots guanyar si arribes sol o amb un grup reduït i ataqueu a 4 voltes del final marxant sol.

Tots direm que és impossible, que no es pot fer, que segur que no ho aconseguirà...Potser de cada 100 vegades només arribaria a meta sol una vegada, però aconseguir-ho només una vegada és suficient per intentar-ho

"què és el que pitjor portes de ser ciclista?"

Quan Lance Amstrong va guanyar el Setè Tour de França, l'Antoni Bassas li va fer una interessant entrevista a part de preguntar les típiquissimas preguntes que se'ls hi fa a tos els ciclistes li va fer una pregunta que a mi em va sorprendre, no tan sols per la senzillesa, però contundent pregunta, sinó per la resposta que va donar.

A mitja entrevista li va preguntar:

-Què és el que pitjor portes de ser ciclista?

En aqueslls moments a mi em van venir al cap moltíssimes coses, vaig pensar que potser respondria:

-Entrenar: agafar la bici tots els dies, encara que faci fred, plogui, nevi, faci calor, molt de vent, sigui Nadal, el teu aniversari, etc... sempre pensar que has d'agafar la bici.

-Viatges: passar-me 1/3 de l'any de viatges, fora de casa, en concentracions, entrenaments en alçada, en voltes; sense poder veure a la família i amics, sense veure créixer el teu fill.

-Pressió: ser el centre d'atenció a tot arreu on vas, tenir la pressió que has de guanyar que quedar segon no serveix per res, que tothom espera que guanyi.

- Tour de França: jugar-me tota la temporada a una carta, no disputar res més, i si aquelles tres setmanes et poses malalt tot un any es pert.

-Controls: estar vigilat i controlat tot l'any sense poder improvisar res per si venen els del control antidoping a casa estar disponible.

Quan en Bassas li va fer aquella pregunta a mi en van venir totes aquestes possibles respostes però Lance Amstrong no va dubtar ni un segon la sevae resposta. Va aixecar la vista el va mirar als ulls i va dir:

-" el que pitjor porto de ser ciclista és anar a dormir cada dia amb la sensació de tenir gana"