sábado, 28 de marzo de 2009

"jo no sóc valent"

Quan s'anaven a celebrar les últimes eleccions per la presidència de la Generalitat, va haver un periodista, que va entrevistar a tots els candidats, no eren entrevistes, que com diria el meu admirat Monegal:" massatges", sinó que eren entrevistes amb intenció, que preguntaven tot allò que més mal fa.

Com tots els articles que escriu el catedràtic d'economia el Sr. Sala Martin, segurament és l'articulista que més pleits ha hagut de pagar, ja que ell no es mossega la llengua, no té por a les represalies dels lobis polítics ni empresarials ( que fan que sempre hagi de pagar), aquest personatge que té un acord amb el seu editor del diari on escriu:" jo escric el que vull i ell ( l'editor) pública el que vol".

Doncs aquest personatge, va ser qui va fer les entrevistes a tots els candidats, els quals van poder sortir amb més pena que gloria de les seves malicioses i intencionades preguntes, tots menys un, el que uns dies desprès va ser, per sort o desgracia, president de la Generalitat, el Sr Sala Martin li va fer una sèrie de preguntes de cultura general, ja que com va dir ell, si volia ser president, és a dir ,el representant de Catalunya, havia de saber 4 coses bàsiques sobre el Païs que representarà; el Sr. Montilla no va contestar a cap, deixant en evidència la seva coneguda incultura, es va posar tan nerviós que va marxar de l'entrevista, esperem que quan negociï pels nostres interessos no es posi així de nerviós i marxi de les taules de negociacions, pel nostre bé.

Molts van criminalitzar els periodistes, és a dir, algú que simplement va fer unes preguntes que algú que aspira a ser representant d'un País hauria de saber, però com diu el refrany: "només els necis miren el dit quan el savi assenyala la lluna".
Quan li van preguntar al Sr. Sala Martí que era molt valent per atrevir-se a preguntar-li als candidats el que ningú més s'atreveix. Ell va dir:

-Jo no soc valent, jo sóc ric!!

Potser la frase pot sonar a "soberbia", a "chuleria"; però realment té una certa raó. Ja que realment el valent: és el que s'arrisca a perdre alguna cosa, si ell te tants diners que no s'arrisca a perdre res, realment no és que sigui molt valent. Això em va fer pensar que moltes vegades confonem la paraula: ser valent.

Molts cops parlo amb altres ciclistes i em diuen els corredors amateurs que admiren i laveritat es que se'm cau l'anima al terra. Com pot ser que em diguin aquells noms!!, potser per què jo sóc un romàntic del ciclisme, dels que llegeix les autèntiques gestes, dels que alucina com abans el Tour podien durar 7 dies fent 500km al dia, o com podien pujar el Galibier si no hi havia ni carretera, amb la neu fins al genolls, enamorat d'aquells ciclistes que s'ho jugaven tot en cada pedalada simplement per poder menjar, perquè era la seva única manera d'aconseguir diners.

Per això crec que és molt fàcil ser valent , és molt fàcil jugar a ser ciclista, quan el que passa realment és que "ets ric", és a dir, quan realment tens algú al darrere que et paga l'hipoteca o algú que saps, que si la teva escapada no arriba, guanyarà l'esprin del pilot i cobraràs igual al final de la cursa.
Per mi els valents, els corredors que s'han d'admirar: són els que no tenen a ningú al darrera que li cobreix l'esquena, sinó aquells corredors que s'han d'aixecar a les 5 del mati per anar a treballar, i desprès encara tenen ganes de sortir a entrenar, que han de cuidar els fills, que molts cops han de sortir a entrenar quan els nens ja dormen, que han d'estudiar de camí a les curses, que han d'estalviar per pagar les reparacions de la bicicleta, que ningú els paga un dur-ace, sinó que estalvien per tenir un 105, que s'han d'organitzar per anar a córrer per tal de repartir els gastos de benzina, que han d'atacar des de molt lluny perquè saben que no són ràpids, que creuen en la autèntica glòria i van nets, que gasten els seus dies de vacances per anar a fer voltes, els que arrisquen el seu futur amb la idea de ser professionals, els que quan s'escapen no miren enrera perquè sabent que s'ho juguen tot a una carta, ... per mi: ser valent, es quan t'arrisques, saben que ho pots perdre tot, sinó tens res a perdre, simplement ets ric...

Per mi són aquest als ciclistes que admiro, dels que intento aprendre, són: Els Valents

martes, 10 de marzo de 2009

"impossible is nothing"

Hi ha una derivació de les matèmatiques que sempre m’ha fascinat, no pel seus resultats, sinó per la manera com es pot arribar a manipular, depén qui l’utilitza i com l’ultilitza, aquest “art” es diu: estadistica, és apassionant, per exemple: estadísticament, si vas pel carrer Aragó , de Barcelona, pel carril central, vas més ràpid que en els altres ( sí, algú molt avorrit ho ha estudiat i majoritàriament, els cotxes del carril central atravessaven el carrer més ràpid).
El més fascinant, imagineu que sortiu de festa amb un amic i aquest té la potra de lligar amb dos noies i fer un trio ( cosa que mai passaa a la vida) doncs, senyors estadisticament ,cada noi ha marxat amb una noia; és com, si en una cursa us deixeu els bidos i el vostre company en beu dos, doncs estadísticament els dos heu begut un bidó casdascú. M’encanta.

Per això quan algú em diu: "el que vull fer surt una vegada de cada 100.000" , jo sempre dic: "mentres que la vegada que surt cada 100.000 sigui la vegada que ho faig jo, ja em va bé".

Suposo que això ho deurien pensar els protagosnistes d’aquestes quatre histories.

Imagineu que us diuen que estareu aïllat a 2000m, en unes montanyes nevades, sense roba d’abric, sense tenda, dormint al ras, sense menjar, fumant tot el dia i que desprès de 72 dies “vivint” així us diuen: ara heu de atravesar les muntanyes caminant amb la roba d’estiu que porteu.
Tots diriem que estadísticament és impossible , que no es pot fer, que segur que moririem…Però va haver uns nois que ho van fer, potser de cada 100 vegades els hi sortiria bé una vegada, però conseguir-ho només una vegada és suficient per intentar-ho.
.
Imagineu que sou un pare de 60 anys, que no feu res d'esport, que teniu un nen paraplègic, que des de sempre, li han agradat les triatlons, que la seva única passió són les triatlons, però que ell no en pot disputar cap. El pare al veure que era la il.lusió del seu fill, que ja tenia 20 anys, decideix fer un Ironman arrossegant el seu fill; sí ho heu llegit bé: 3,7 km nedant arrossegant una barca de plàstic on estava el seu fill desprès 160km amb una bici on està el seu fill lligat a una cadira i desprès 42 km corrents empenyent una cadira de rodes.
Tots direm que estadísticament és impossible, que no es pot fer, que segur que no ho aconseguiria... però va haver un home que ho va fer, potser de cada 100 vegades només el podria acabar una vegada, però aconseguir-ho només una vegada es suficient per intentar-ho.
.
Imagineu que sou un expert escalador de 27 anys. Una allau us sorprèn i quedeu atrapats enganxats pel braç sota una roca, el dolor es insuportable i no hi ha manera de sortir d'allà, esteu 5 dies atrapats d'aquesta manera, sense menjar, bevent l'aigua de la neu. I penseu que morireu allà perquè no podeu treure el braç però penseu que hi ha una manera, una dolorosa manera de poder sortir: tallant el braç, agafant una roca golpejar-lo fins trencar l'ós i desprès amb la navalla tallar la pell, els músculs i les arteries i venes, a poc a poc perquè la navalla és petita i despès baixar la muntanyes i demanar ajuda.
Tots diríem que estadísticament és impossible, que no es pot fer, que segur que morirà... Però va haver un escalador que ho va fer, potser de cada 100 vegades li surt bé una vegada, però aconseguir-ho només una vegada és suficient per intentar-ho.
.
Imagineu que esteu en una cursa, no us trobeu bé, sabeu que si la cursa s'arriba a l'esprint no teniu cap opció ja que no teniu suficient xispa i decidiu que només pots guanyar si arribes sol o amb un grup reduït i ataqueu a 4 voltes del final marxant sol.
Tots direm que és impossible, que no es pot fer, que segur que no ho aconseguirà...Potser de cada 100 vegades només arribaria a meta sol una vegada, però aconseguir-ho només una vegada és suficient per intentar-ho