lunes, 27 de octubre de 2008

" el que vale: vale, y el que no:... entrena "

Aquesta és una altre frase "lapidaria" que va sortir cometant, tornant d'una curça, entre alguns corredors, el Bernat i jo. Explicant que és el VO2 màx. Vé de la modicficació de la frase que vaig dir un dia a la facultat quan em van preguntar si habia estudiat per un exament; jo vaig dir: aprovar estudiant no te merit, lo chungo es aprovar sense estudiar; el que vale, vale y el que no... estudia; tots vem riure, com era d'esperar, vaig suspendre... però la frase em va agradar.

Què és el Vo2max? Aquest valor és la cantitat d'oxigen que pot consumir a la vegada; per dir-ho col.loquialment és la ciclindrada que té cada persona, és a dir, si ets una moto 125cc, 250cc o una 1000cc.

Tots em vist que les motos de 125cc competició van a més de 220km/h, molts direm, si la meva scoopy és una 125cc i no va a mes 110!!. Les motos de competició diguem, que estan mega-trucades, és a dir, van amb unes suspensions impecables, pneumatics de competicó, refigeració de la ostia, aerodinàmica super estudiada, és a dir, és una scoopy 125 "tuneada" i a l'anar "tuneada" fa que vagi moooolt més ràpid que una de serie; però aquestes motos van al límit, duren 2 curses i no pot anar molt més rapid; una moto de 600cc de serie va més rapid que una 125cc de Gran Premi i la 600cc no està tuneada... perquè en una moto de gran premi ho pots tunear tot menys la ciclindrada.
Que pasaria si agafessim aquesta moto de 600cc i sobre la tunejessim, doncs que la moto aniria mooooltisim més ràpid i guanayria sense cap problema a una 125cc tuneada.

Doncs el VO2max és la ciclindrada que tenim cadascun, en una proba d'esforç amb gasos et diuen aquest valor ( que no depen del teu estat de forma, sinó,que com he dit, és innat) et diu de quina ciclindrada ets, aquets valor es pot pendre al voltant dels 18- 20 anys aprox. per saber quina ciclindrada tens en aquesta edat , si vols arribar a ser algú en el món del ciclisme ha de ser major de 70 ( en aquest valor, un punt és molt important així que hi ha diferència entre 70 i 71) i si ets un super crack el tindras major de 78 ( en l'edat de 18-20 anys).

Aquest valor és en els que és fixen molts directors en fitxar un corredor junior ja que si un junior te aquest valor alt, pot arribar a ser un crack, encara que ara no gunyi cap curça. En les categories inferiors és fàcil que guanyin corredors amb un VOmax baix perquè sén motos tunejades, és a dir, són corredors que es cuiden, que entrenen molt, que van amb bon material, etc, són motos 125cc trucades i algun corredor que no guanya mai potser és una 600cc per mai entrena, no menja be, no s'esforça, etc.

Aquest valor no és pot millorar, bé una mica si, es pot millor entre un 1-1'5% per any si entrenes molt i forces molt, sinó no millora. Aquest valor es veu que és alat, per exemple, amb corredors que no entren, no es cuiden tan com els altres i arriben devant i disputen. Molts ens hem preguntat , com és que aquest tiu que fa 3 semanes que no agafa una bici, surt amb nosaltres i ens matxaca? Molt fàcil ( el que vale. vale y el que no entrena) per què té una gran ciclindrada i per molt que tu et cuidis una moto de 1000cc sempre gunyara una 125cc per molt "trucada" que baji.

Per això molts corredors que diuen que volen ser profecionals, i no saben aquest valor o tene un valor de entre 60-70 VO2max, dubto molt que arribin i si arriben no serà pels seus merits (sinó per enchufe). Aquest valor és un dels valors que es basen a les escoles d'alemania, rusia, etc ; aquestes països fan aquestes probes a les escoles i si veuen que algun nen té aquest valor alt l'agafen i entren en programes d'entrenamt, com els del Lokomotiv de Tortosa.

Aquesta és una petita mostra de valors:
Ingrid Kristiansen, ex-Marathon World Record Holder, 71.2
Greg LeMond, Professional cyclist, 92.5
Matt Carpenter, Pikes Peak marathon course record holder, 92
Brad McGee 89
Miguel Indurain, Professional cyclist, 88
Lance Armstrong, Tour de France Winner, 84.
Schumacher 82,2
Kirchen 83,4
Sebastian Coe, Middle Distance Runner, 77.0

jueves, 16 de octubre de 2008

" si hay un problema, hay que resolverlo "

Aquesta es una altre de les frases "lapidaries" que tinc present sobre diferents circumstancies.
Aquesta frase, la va dir un professor d'instal.lacions a la facultat, referint-se a que en l'arquitectura, has de tenir present quins són els problemes que existeixen abans del projecte i que aquest problemes els has de resoldre, i a demés resoldre bé.
M'explicaré; al principi de l'arquitectura, el principal problema que tenien era que quan plovia no es volien mullar, si feia fred volien calentar-se,etc. Aquest eren el problema de l'arquitectura i això és el que resolien.

Actualment, hi han els coneguts megaestrelles-arquitectes, que fan una gran projecte, però que desprès veus que els problemes que havien de resoldre ( estructura, instal·lacions, confort, habitabilitat, incendis, distribució, accessos, etc ) al final no estan solucionats, així que realment no han resolt el problema principal, sinó que han fet un " edifici" que no cobreix les necessitats pel qual havia de ser dissenyat, han resolt malament el problema.
El més segur , els hi passa això, per què realment abans de començar no s'han parat a pensar, uns segons, quin son els problemes ha resoldre.

Per què explico tot això? Per què en una cursa ciclista passa el mateix; molts direu:" que te a veure, en una cursa en resoldre un problema? es corre a tope i fins on arribis...". Incorrecte. En una cursa hi han un problema: s'ha de guanyar ( si hay un problema hay que resorverlo).

Aquest factor crec que a dia d'avui es oblidat per la majoria de corredors, tan amateurs com professionals, molts surten pensant: " que han de fer-ho be, que han d'estar en el tall bo, que han d'arribar frescos al final, etc ( igual que les megues-estrelles en l'arquitectura pensant que lo important es que l'edifici sigui bonic, "chulo", modern , imponent, etc) això son detalls. El problema gros, a resoldre, es guanyar, i tots els gestos que has de fer han d'anar encaminat a guanyar.
Per exemple: si estàs en una escapada, has de veure qui hi va, i si hi ha algun corredor més ràpid que tu, has de resoldre aquest problema, com es resolt?: atacant de lluny, tres-centes vegades si cal, perquè si s'arriba a l'esprint , perdràs, per lo tan , no has resolt el problema. Un altre exemple: si estàs en una escapada i veus que no arribaràs al final per què el ritme no et convé, doncs no es passa als relleus, si tu no pots guanyar, per el fort ritme, quin sentit té passar als relleus? ajudar al rival a arribar escapat que guanyi ell?, si al final passes als relleus, i petes, has resolt malament el problema. un altre exemple: si ets sprinter t'interessa arribar en grup per lo tan has d'intentar que la gent no s'escapi, i si hi ha una escapada, has de tirar per tal d'agafar-la, per què si la escapada arriba i tu no estàs en ella, no guanyaràs , per tan has resolt malament el problema.
Aquesta manera, potser una mica particular, de veure les curses, però és en la que sempre intento pensar, resolent els problemes que es plantegen a cada moment, per tal de poder-los anar resolent, i al final poder resoldre, satisfactòriament, el gran problema principal: guanyar.

I si ets capaç de resoldre el problema i a sobre fer-lo bonic, llavors es quan tens classe. Això si, la classe es comença tindre quan comences a guanyar ( resoldre el problema gros de la cursa) si estan content per què: tens classe, ho has intentat, has arribat el cinquè,has acabat, etc. És com si jo estiguès content fent una casa super moderna però sense sostre. Es a dir, no hauria resolt el problema.

jueves, 9 de octubre de 2008

" I'm Back "

Aquesta frase és la que em vaig posar al messenger quan vaig decidir tornar a entrenar en serio.
Jo vaig corre els dos anys de júnior i uns mesos del primer de sub23 en BTT, fins que vaig començar la facultat. He estat uns 5 anys sense tocar una bici ( algun diumenge feia BTT, una horeta, no mas que me canso) fins que un dia, fa 3 anys, quan tothom dormia veien el Tour, vaig veure la meva panxa ( pesava 15 kilos més que quan corria) vaig dir-me de comprar una bici i començar a perdre pes.

Dit i fet, tots els diners que vaig guanyant currant aquell estiu van anar per comprar la meva bici de carretera ( amb la que encara corro), crec que mai havia agafat una pàjara fins aquells primers dies,va ser molt dur veure que ports que pujava a 20km/h ara m'havia de parar i posar peu a terra, però cada dia volia anar més ràpid, estar més estona, fer com els del Tour! em vaig començar a animar i vaig decidir a corre la meva primera cursa de carretera.

-"Casi guanyo, tiu... però al final... no he aguantat".deia Alex
-"en quin lloc hs acabat??). Deia Cesar
-"no he acabat, però m'he escapat i m'han agafat". deia l'Alex
-"tiu, joder, no ataquis, tu ves allà i aguanta fins al final". deia cesar
-"però això no em mola, és avorrit, per anar a roda em quedo a casa!!". deia Alex

Aquesta era la conversació d'un amig meu i jo desprès de cada una de les curses que vaig corre la primera temporada del meu retorn. No vaig acabar cap, però vaig atacar en totes, en totes!
En la penúltima carrera que vem corre com a Vallas-l'hospitalet, un corredor de l'equip, que mai ha atacat a cap curça, ni en aquesta tampoc, va dir:" Juande he acabado mi primera carrera!!!". En aquell moment vaig pensar... vaia tonteria de que serveix acabar si només vas a roda.

Això em va fer pensar: quina va ser la primera carrera que vaig acabar jo? Desprès de molt recordar, l'altre dia em va venir al cap quina va ser la primera curça que vaig acabar, i em vaig sorprendre!
Sabeu quina va ser? Va ser en una que, com en totes, vaig atacar. Va ser el Gran premi Inauguració de l'any passat (la vaig guanyar).
Però crec que ni en Juande, ni en Bernat ( gent que els agraden les curses ) em recorden per aquesta carrera, sinó per què pel juande jo era aquell noi "fondon", amb mallot blanc, sense equip, que atacava a totes les carreras i no n'acabava cap i pel Bernat aquell noi que va casi cada dia al velodrom a les 20:30 a entrenar desprès de currar.

Crec que ells, ja l'any anterior, van veure que jo tenia sang Pirata.

martes, 7 de octubre de 2008

"mi capacidad de sufrimiento es infinita"

Si senyors, aquesta és una de les meves frases preferides. La dic molt regularment, sobretot quan algú em pregunta qualsevol cosa que, a primera vista, sembla impossible.
Un dia veient el Tour, escoltant a Perico ( i que no serveixi de precedent) va dir que la diferencia entre Ullrich i Lance Amstrong era que Lance tenia més capacitat d'agonia, que aquesta capacitat era el que diferenciava els bons corredors als Supercracks. Doncs és veritat. Això no vols dir que en cursa algú doni menys que d' altres ( que sembla increïble però si que passa; i senyors en cursa patim tots, tots ens morim per agafar una escapada, tots, a tots ens fan mal les cames, a tots) sinó que en els entrenos un s'esforça al màxim i un altre només compleix expedient.
Avui aquesta frase m'ha vingut al cap al llegir el bloc del Juande i el del seu germà. Ja fa temps que dic que els chavals d'avui en dia no saben que vols dir patir, que vol dir voler ser ciclista, i l'esforç que això comporta. A més d'un amateur els hi dic que ha de menjar hidrats ( pasta , arròs o patata) cada dia i mes d'un cop al dia, que esta prohibida la bolleria, que no s'ha de veure gas, que has d'estar prim, etc... has de complir tot això si vols ser professional, no només entrenar 7 dies a la setmana 365 dies l'any ( que això es sobre-enten) sinó que s'ha de comportar com a tal les 24 hores al dia.
Tot això comporta un esforç, això comporta sacrifici, unes paraules que els nois d'avui dia desconeixen. Si, paraules que desconeixen, i és més, per mi és el més normal que els desconeguin, M'explicaré. Com li pots dir a un chaval de 16 anys que: entreni cada dia i potser després de 6-7 anys potser , si té sort arribarà a ser professional; quan al collegi l'aproven sense esfors per què ja no hi han repetidors, eprtan facin el que facin passaran de curs, que si volen una bici nova, el papa, els hi compra la que vulguin i si es cansen els comprara una moto i si es cansa els comprara la play station, el que vulguin!; quan si volen diners per sortir de festa, emborrachar-se, fumar, etc, només han d'anar a la mama i demanar-li; senyors, com li pots dir a un chaval que s'esforci si fins ara ho té tot sense haver-se esforçat mai.
La resposta es fàcil, no es pot.

miércoles, 1 de octubre de 2008

Per què entrenes?

Suposo que aquesta pregunta ens l'han fet a tots alguna vegada. Desprès d'explicar-li algú tot el que fem: entrenar, menjar bé, cuidar-se, etc. Després de la nostra detallada explicació i pensant que ens havien entès a la perfecció, amb una cara de "flipació" ens diu: però per què entrenes si el teu entrenador no et veu si ho fas o no?, la pregunta des del seu punt de vista no és cap tonteria però baixes la mirada dius que no amb el cap i veus que som diferents. Ells (el resta de la raça humana) sempre fan les coses per por de ser castigats, és a dir: quan volen fer regim van al Natur House, per què aixi algú els castiga sinó s'aprimen; quan volen fer esport van al gimnàs per què així hi ha algun monitor que sinó fas l'exercici correctament "te fustiga vilment" o sinó fan futbol i van a entrenar només per què sinó ho fan el diumenge no juguen; quan estan a la feina treballen, bàsicament per què ningú els faci fora per no treballar, però quan el jefe no està és el "despiporre" màxim. Sempre hi ha algú que castiga, que renya, que et vigila, que et controla.A la carretera només estem nosaltres lluitant, patín... disfrutant i sols sense que ningú ens vigili...lliures