"jo no sóc valent"

Quan s'anaven a celebrar les últimes eleccions per la presidència de la Generalitat, va haver un periodista, que va entrevistar a tots els candidats, no eren entrevistes, que com diria el meu admirat Monegal:" massatges", sinó que eren entrevistes amb intenció, que preguntaven tot allò que més mal fa.

Com tots els articles que escriu el catedràtic d'economia el Sr. Sala Martin, segurament és l'articulista que més pleits ha hagut de pagar, ja que ell no es mossega la llengua, no té por a les represalies dels lobis polítics ni empresarials ( que fan que sempre hagi de pagar), aquest personatge que té un acord amb el seu editor del diari on escriu:" jo escric el que vull i ell ( l'editor) pública el que vol".

Doncs aquest personatge, va ser qui va fer les entrevistes a tots els candidats, els quals van poder sortir amb més pena que gloria de les seves malicioses i intencionades preguntes, tots menys un, el que uns dies desprès va ser, per sort o desgracia, president de la Generalitat, el Sr Sala Martin li va fer una sèrie de preguntes de cultura general, ja que com va dir ell, si volia ser president, és a dir ,el representant de Catalunya, havia de saber 4 coses bàsiques sobre el Païs que representarà; el Sr. Montilla no va contestar a cap, deixant en evidència la seva coneguda incultura, es va posar tan nerviós que va marxar de l'entrevista, esperem que quan negociï pels nostres interessos no es posi així de nerviós i marxi de les taules de negociacions, pel nostre bé.

Molts van criminalitzar els periodistes, és a dir, algú que simplement va fer unes preguntes que algú que aspira a ser representant d'un País hauria de saber, però com diu el refrany: "només els necis miren el dit quan el savi assenyala la lluna".

Quan li van preguntar al Sr. Sala Martí que era molt valent per atrevir-se a preguntar-li als candidats el que ningú més s'atreveix. Ell va dir:

-Jo no soc valent, jo sóc ric!!

Potser la frase pot sonar a "soberbia", a "chuleria"; però realment té una certa raó. Ja que realment el valent: és el que s'arrisca a perdre alguna cosa, si ell te tants diners que no s'arrisca a perdre res, realment no és que sigui molt valent. Això em va fer pensar que moltes vegades confonem la paraula: ser valent.

Molts cops parlo amb altres ciclistes i em diuen els corredors amateurs que admiren i laveritat es que se'm cau l'anima al terra. Com pot ser que em diguin aquells noms!!, potser per què jo sóc un romàntic del ciclisme, dels que llegeix les autèntiques gestes, dels que alucina com abans el Tour podien durar 7 dies fent 500km al dia, o com podien pujar el Galibier si no hi havia ni carretera, amb la neu fins al genolls, enamorat d'aquells ciclistes que s'ho jugaven tot en cada pedalada simplement per poder menjar, perquè era la seva única manera d'aconseguir diners.

Per això crec que és molt fàcil ser valent , és molt fàcil jugar a ser ciclista, quan el que passa realment és que "ets ric", és a dir, quan realment tens algú al darrere que et paga l'hipoteca o algú que saps, que si la teva escapada no arriba, guanyarà l'esprin del pilot i cobraràs igual al final de la cursa.
Per mi els valents, els corredors que s'han d'admirar: són els que no tenen a ningú al darrera que li cobreix l'esquena, sinó aquells corredors que s'han d'aixecar a les 5 del mati per anar a treballar, i desprès encara tenen ganes de sortir a entrenar, que han de cuidar els fills, que molts cops han de sortir a entrenar quan els nens ja dormen, que han d'estudiar de camí a les curses, que han d'estalviar per pagar les reparacions de la bicicleta, que ningú els paga un dur-ace, sinó que estalvien per tenir un 105, que s'han d'organitzar per anar a córrer per tal de repartir els gastos de benzina, que han d'atacar des de molt lluny perquè saben que no són ràpids, que creuen en la autèntica glòria i van nets, que gasten els seus dies de vacances per anar a fer voltes, els que arrisquen el seu futur amb la idea de ser professionals, els que quan s'escapen no miren enrera perquè sabent que s'ho juguen tot a una carta, ... per mi: ser valent, es quan t'arrisques, saben que ho pots perdre tot, sinó tens res a perdre, simplement ets ric...

Per mi són aquest als ciclistes que admiro, dels que intento aprendre, són: Els Valents