como hundir en la miseria a un ciclista

Hi ha moltes maneres d'enfonsar un ciclista, però hi ha unes que són demoledores, no parlo de dopping; sinó d'algo pitjor, parlo d'enfonsar la moral del ciclista perquè no torni aixecar cap, perquè no rendeixi mai més. Hi ha unes frases que qualsevol ciclista que les escolti entre en un estat depressiu fulminat.

Avís: es recomanable no llegir aquest post si ets un ciclista depressiu amb tendències suïcides i/o estàs pensant en deixar la bici.

-"estás un poco fondon no?"

(quan penses que estàs primíssim)

-"te mueves mucho encima la bici no?, el otro chaval no se mueve tanto"

(i pensaves que tenies un estil impecable)

-"i ya sabràs anar amb aquestes rodetes tan fines?"

(si, aquesta frase me la va dir la meva mare quan amb 25 anys em vaig comprar la bici de carretera. Em volia tirar per la finetre, però estava en un garatge)

-"no se te ve ni una vena"

(fas regim perquè desprès et diguin això)

estàs pujant un port, pensas que no arribaràs adalt,i en una rampa durissima preguntes: - ya hemos superado la parte más dura no?- i et contesten:

-"no lo duro viene ahora"

(conec gent que ha fet mitja volta, i cap a casa)

-"vinga!! Que el primer només està a 7 minuts"

(si senyors, aquesta frase la me la van dir en una cursa de btt, quan era junior, jo pensava que m'habia recuperat de la pajara i començava a remontar fins sentir aquelles paraules, no sabia si seguir o baixar-me i trencar-li el crono a aquella noia)

Nota per a espectadors de btt: mai digueu que el primer està a més d'1 minut, si us plau , mentiu

-"has engordado no?"

(si dieu això el tiu no guanya la cursa fijo!, el tema del sobrepés és molt útil per mermar l'estavilitat emocional d'un rival)

.

Ets un cicliste que ha gunyat curses de prestigi en amateurs, has guanyat etapes a voltes importants. I el cicloglobero de turno diu:

-"si si, todo eso esta muy bien, pero que tiempo has hecho en la Quebrantahuesos?"

(sense comentaris, el silenci és la teva única sortida, quan el "simpàtic" cicloglobero marxi, hi ha una funció que surt en el cervell que et pregunta: -guardar informacón o salir sin salvar-. tu clica a "salir sin salvar" i aquí no ha passat res)

-"pones muy mala cara cuando vas subiendo"

(amb prou feines pots aguantar el ritme com per pensar quina cara posar!)

.

Et pases totes els hores que pots sobre la bici, els caps de setmana dedicats a curses, li expliques tot això a un amig i diu:

-"deves ganar mucho dinero no?"

(baixes els ulls, plores internament i escolleixes entre les dues frases mes utilitzades:

1) no gano nada, es mi hobby (això vol dir que el teu amig/amiga pensa q ets un pringat)

2) solo para los gastos (opció digne sencill i sense concretar que no guanyes res))

" això nomès són detalls "

- Avui que et toca fer?

- Em toquen 120km. Els primers 70km entre 130-140ppm, 30km entre 140-160 i els ultim 20km entre 160-180, entre els primers 70km he de pujar un port de 6 km amb 3 series d'1 km a més de 174ppm.

- bueno, nosaltres farem unes 4 horetes, perquè no vens amb nosaltres?

- no he de fer exactament això.

- bueno això només són detalls, en total fem més o menys els mateixos quilometres, el mateix temps i fins tot la mateixa mitja de pulsacions.

- Què estàs fent?

- estic mirant , amb un nivell, que el sillin estigui perfectament horitzontal i amb la plomada miran el retràs que porto.

- però això es veu més o menys a ull, no cal nivell!!!

- s'ha de portar exacte.

- però per dos milimetres, no es noten! Això són detalls l'important és que estigui més o menys bé, no es noten els dos milimetres.

- Joder , no sé com pots tenir gana aquestes hores per menjar això.

- no en tinc!

- doncs per què menges aquest plat d'arròs?

- perquè tinc una curça d'aqui 3 hores.

- jo menjaré uns cereals amb llet d'aquí una estona , que ara no tinc gana. Menjar una hora abans una hora desprès no és nota. Això són detalls l'important es menjar hidrats.

.

- On vas?

- A l'habitació a descansar, que demà tenim molt de "tute"

- Jo també he de fer molts quilometres demà, però per sortir avuí una estona, no és notarà gaire descansar una mica més només, és un detall, igualment demà segur que al final farem els mateixos quilometres.

Suposo que molts cops heu viscut algun d'aquest diàlegs o tots. Normalment no contesto a la frase "això només són detalls" per què es pensen que és una frase lapidaria que no és pot rebratre, però sempre m'imagino un dialeg imaginari:

- Suposo que tu et donaria igual tenir un Mercedes o un Seat Marbella, perquè total, els dos són cotxes iguals: tenen quatre rodes, un motor, et porten amunt i avall, etc... el que els diferencia és: que un té les rodes més amples, el motor més potent, és més ample, etc... només són detalls. Els detalls són el que diferències un Mercedes d'un Marbella.

.

Tu que vols ser : un Mercedes o un Marbella?

" la gesta más loca es la gesta más bella "

Hi ha una idea que es repeteix continuament en la facultat durant tota la carrera: sempre mirar el que es va fer en el passat, estudiar-ho i apartir d’aquí fer el teu projecte. I una gran frase del Mestre Gaudí era: la originalitat es tornar als origens.

Com que tothom, que per mi, és intel.ligent em fan mirar al passat per poder apendre des de que, fa uns 3 anys, vaig entrar en el món del ciclisme de carretera sempre he volgut interesar-me per aquells mitics corredors que sempre parlen en Juande i en Bernat, aquells noms, aquelles curses, aquelles fites… que fan que diguin que: el ciclistes d’abans, estaven fents d’una altre pasta.

No ho vaig entendre fins que un dia vaig llegir ( a la revista Pedalier Pro) un article que us transcric sense canviar-hi res.

Cuando Coppi flotó

Pero fue el campionissimo Coppi quien protagonizó una de esas anomalías tan rpopias de la Casse Désserte: cuenta que el 10 de junio de 1949 se suspendió la ley de la gravedad. Ocurrió durante un Giro de Italia, al paso de Coppi. El italiano corría siempre con una sentencia grabada en el corazón y en los muslos, “ la gesta más loca es la gesta más bella”, y aquel día pedaleaba en pos de una de las hazañas más locas y más bellas de la historia del ciclismo. Era la última etapa de montaña del Giro y Coppi hubiera podido tomarsela con calma, porque había machacado a todos sus rivales durante la vuelta y tenía al segundo clasificado, Bartali, a un cuarto de hora. Pero Coppi sufrió un arrebato de grandeza, o de locura, y atacó cuando faltaban 192 kilómetros para la meta. Sus rivales ya no lo vieron hasta la mañana siguiente. Fue una cabalgada de pesadilla, siete horas y media de sufrimiento a través de cuatro puertos italianos y franceses, torturando a unos rivales que maldecían semejante crueldad. ¿Por qué se empeñaba Coppi en martirizarles y martirizarse, si no tenía ninguna necesidad? Pero Coppi sí lo necesitaba porque él no era sólo un campeón: era un artesano del ciclismo, siempre preocupado por imprimir en sus vistorias un sello irrepetible. Si la edición de 1949 quedó en la memoria fue precisamente por ese episodio, por la grandeza de una escapada absurda: en un día en que hubiera podido evitar fácilmente al sufrimiento, Coppi ofreció todo su dolor para culminar una obra bella. Por eso era el campeonissimo.
Dicen las crónicas que lso tifossi formaron un pasillo en Casse Déserte y que algunos aficionados barrían la carretera y otros esperaban de rodilals a Coppi. En el umbral de la Casse Déserte, donde los ciclistas suelen aparecer como guiñapos que se retuercen de cuneta a cuneta, dando zapatazos a los pedales, surgió la silueta elegante del campeonissimo. Marchaba bien sentando en el sillín, con los codos flexionados en ángulo recto y las manos firmes en el manillar, exprimiendo toda la contundencia de los muslos para hacer girar como émbolos sus famosas zancas de cigüeña. Coppi llevaba horas escalando puertos en solitario y subía por un repecho terrible, pero mantenía su pedaleo de talón recto como un estilista del velódromo. En el gesto voraz de su boca abierta se adivinaba el sufrimiento, la asfixia, el corazón a punto de partirse, pero Coppi resistía los dolores y volaba cuesta arriba con un empeño de dignidad. Porque ese día su lucha no era contra otros ciclistas: en realidad, ese 10 de junio de 1949 fue el día en que Coppi derrotó a las montañas. El día en que los espectadores juraron que Coppi flotaba.

Quan vaig estar entrenat als Alps (en un altre post explicaré las aventurillas que hi vaig viure), vaig pujar aquest duríssim port ( Casse Désserte), quan estava apunt de coronar, vaig veure un grup de ciclistes (tres o cuatre) en silence, fins i tot diria que resaven, miraven un monument, el monument a Coppi, en aquell moment no coneixia l'historia, i ara me'n penedeixo de no haver-me aturat, tancat els ulls, sentir el vent, imaginat la carretera en blanc i negre, escoltant els tifossi cridant, veien al campeonissimo volar.

" todo el mundo lo hace así "

Si hi ha tres frases que em posen de mala llet quan les sento algú que les utilitza com argument sòlid i lapidari.Aquestes són:
-“ siempre se ha hecho así…”
-“ todo el mundo lo hacen así…”
-“ la mayoria lo dice…”

En serio, les sento i m’entre una mala ostia bastant important i més si les utilitzen com argument irrefutable. Com pot ser que algú amb dos dits de front digui quan li preguntes un “per què?” et contesti: “ siempre se ha hecho así” o “ todo el mundo lo hace así” o " la mayoria lo hacen así”, en el fons les tres respostes són el mateix, s’escusen amb la resta de la humanitat per donar una argumentació que no coneix i és incapàs de saber ni dilucidar i s’escusa en les calides i comodes faldilles de la majoria, pensant que és qui té la raó.

En el ciclisme, un clàssic, que la gent utilitza aquestes frases és quan veus que algú s’està prenent alguna vitamina: el classic hidroxil o el ferrogradument o una aspirina, etc i li preguntes per què s’ho està prenent i em contesten:
- todo el mundo lo hace así, todo el mundo toma hierro
- jo no! , has mirat els teus analisis de sang? Has vist si et dismunueix el ferro, la ferritina , la hemoglobina? Per què prens ferrogradument i no ferroprotina? Les dos són ferro però de qualitats i característiques diferents?- dic jo-
-“ siempre se ha hehco así o todo el mundo lo hace así”- responen

Un altre clàssic és quan es parla d’entrenament, algú diu:
- jo faig uns 500km a la setmana
- aquin ritme?, a quines ppm?, per què 500 i no 400 o 600?-contesto
- per què Josito ( el nóm del prode turno) lo hace así, això es com dir : todo el mundo lo hace así o siempre se ha hecho así -diuen

Un atre clàssic, quan em veuen fer series al mes de novembre, em paren i em diuen:
- que fas fent series al més de novembre?
- jo faig series tot l’any- contesto
- doncs jo a partir de finals de gener- em diuen
- per què?- els hi pregunto
- perquè “ todo el mundo lo hace así”

A vegades va ver veure l'axegeració de les coses per desprès entendre les normals, a tots quan acabem de fer esport es dutxem i sempre diem: "què bé que va una bona dutxa, et deixa com nou". doncs hi ha gent que és alèrgic a l'aigua, a ells no elshi va bé una dutxa tu ja li pots dir: " a todos nos va bien una dutxa". Doncs a ell no.

Segur que molts de vosaltres os heu trobat amb individus que quan els hi preguntes el perquè fan una cosa d’una determinda manera sempre fan servir aquestes respostes , tan fora com dins del ciclisme. Potser creureu que són frases lapidaries, però aquestes no ho són, aquetes tenen un argument tan devil que es pot rebatre fàcilment. Quan algú em diu: todo el mundo lo hace así o siempre se ha hecho así o la mayoria lo cree así o alguna barbariant més d’aquest estil, jo sempre dic:

- hasta el 1492, siempre, la mayoria, todo el mundo, etc, decia, que la Tierra era plana…a caso tenia razón la mayoria de la gente los anteriores 6.000 años?

La majoria només és molta gent alienada.

" el dolor es pasajero la gloria para siempre "

El primer cop que vagi saber d'aquesta frase va ser quan vaig llegir en una revista de btt, que un amig de la Marga Fullana , li va escriure a la potencia al primer mundial que va guinyar.

Ella va dir que la frase li va donar força per anar més ràpid.

Sempre he dit que a les curses s'ha de patir, que quan no ataques es pq realment no pots, llavors no avs al pilot sinó que avandonas pq la pajara es tan gran que no pots aguantar més ni dins el paraigües del pilot.

En Bernat i en Juande sempre m'han dit q anar al pilot no serveix per res. Aquesta frase ( el dolor es pasajero la gloria para siempre) sempre la he tingut present per atacar i sempre fer-ho quan et facin mal les cames. En Juande sempre diu : "piensa que si a ti te estan dolinedo la piernas a los demas les duelen mas" i es veritat atacar abaix del port és tan fàcil com inútil, lo difícil és atacar adalt, als últims 500m quan et fan mal les cames pensat que el dolor es passarà en el podi.

Però com es fa per atacar en aquest llocs, com fas per aguantar i a sobre atacar quan notes que no pots mes que o t'escapes o petas?

Vaig descobrir la resposta quan vaig deixar de pensar en aquesta frase a les curses, i la vaig aplicar als entrenos. A les curses només surt el que entrenes, si als entreno no arribes al teu màxim de pulsacions, a les curses, no ve la verga Maria i t'il.lumina i et fa anar mes ràpid, sino s'entrenen les coses no surten per art de màgia, les coses surten treballant. "La inspiración siempre te pilla trabajando" una altre frase que en van dir a la facultat, quan algun alumne deia que no estava molts inspirat per projectar.

A les curses no son per entrenar sinó per fer tot allò que has entrenat abans. Per exemple: els que som de Barcelona: si en carrera es puja Begues a 26km/h, s'ha d'arribar a fer-ho als entrenos o es penseu que el dia de la cursa per art de màgia anireu 4 km/h més que als entrenos? Molts direu que està la motivació en cursa que sempre ajuda a anar més ràpid i jo diré: doncs motivat igual als entrenos i puja a 26!!

S'ha de patir als entrenos, per desprès disfrutar a les curses.

" Quina és la forma més fàcil de lligar? "

-A veure si haguéssiu de construir una casa on seria?.-va dir el professor d'urbanisme.

Com sempre desprès d'una pregunta del professor, tots nosaltres baixem la mirada i es sent un silenci sepulcral.
-Va vinga, diuen llocs on construiríeu una casa perquè fos perfecte!.- va tornar a dir el professor.

El silenci de la classe es va trencar pel primer valent, tots vem pensar que tens més coses a perdre que a gunyar al contestar una pregunta d'aquest tipus, però l'alumne es va animar i va dir:

-A dalt d'una muntanya, on veies tots els cims nevats i per les nits les estrelles.

-No!- va dir el professor.

Ara ja , veient, que la resposta errònia no havia comportat contrapartides inesperades, ens vem animar i vem començar a dir llocs:

- En una Platja de Hawaii!, a sobre l'aigua, de fusta, aguantada per pilars i una passarel·la l'uneixi amb la platja de sorra blanca, veien el sol come spon cada nit.- Va dir un alumne.

- No, aquest tampoc és el lloc.-Va dir el professor.

-En una vall, on tot es vert, pots anar a donar una volta cada dia desprès de treballar, escoltat el vent com espetega les branques.-va dir un altre alumne.

-No.-va dir el professor amb el cap.

-A la plaça de sant Marco. Una de les places més idíl·liques que hi ha.-va dir un altre alumne.

-No!-va repetir.

-Al mig de Central Park. Això seria el màxim luxe, tothom voldria una casa allà.-va dir un altre alumne.

-No.

La classe ja no sabia quins llocs dir més i ja ens havíem adonat que la pregunta tenia trampa, que per molts llocs que diguéssim no l'acertariem mai. En aquest moment un alumne repetidor, va aixecar la ma i va dir:

- En un lloc brut, fosc, sense cap encant, que ploguès molt, etc.

Tota la classe va riure i tots vem pensar. que no ens estranyava que aquell alumne fos repetidor.
-Exacte!!-va dir el professor.

Tots ens vem callar de cop. i va explicar-se
-tots els llocs que heu dit, són llocs perfectes, llocs idíl·lics, llocs que ja eren bonics abans de construir, i l'únic que conseguireu construint allà es empitjorar-los. com diuen els enginyers: " si algo funciona no lo toques" i aquest llocs ja funcionen. Nosaltres em de procurar que els pitjors llocs siguin més interessants desprès de construir nosaltres.

Tots vem posar cara de no entendre res. llavors el professor va posar un exemple:

- A veure, quina és la forma més fàcil de lligar?. Doncs molt fàcil, jo quan tenia la vostre edat sempre anava a lligar amb l'amig més lleig que tenia, ja que si jo em posava al costat d'ell sempre semblaria més guapo de lo que sóc i les noies es fixarien amb mi abans que en el meu amig; per semblar més guapo sempre t'has de posar al costat d'un més lleig.

Això em va venir al cap al primer dia que vag tenir "la xerrada" d'abans d'una curça: En juande i en Bernat ens van dir que si entràvem en un tall, miréssim amb qui anàvem i que si en el tall havia gent més bona que nosaltres, no passéssim, ja que si el tall arribava seria casi impossible guanyar.

Jo en aquest moment vaig pensar: d'acord només passaré a les escapades que els corredors siguin "més lletjos" que jo.

" cuesta lo mismo hacer unas lentejas buenas que malas "

Menjant, un migdia qualsevol, com sempre la meva pasta i alguna cosa amb proteïna (pavo o pollastre). Com diuen: els ciclistes som massocas; així que molt cops poso el programa de l'Arguiñano. El tiu em fa gràcia, ja que ell ha arribat a un estatus social que pot dir i fer el que vulgui, que la gent li accepta tot; doncs m'entres engullia els meus macarrons, l'Arquiñano estava fent un plat de llenties estofades, que tenien molt bona pinta. I llavors va dir la frase "lapidaria":

- Cuesta lo mismo hacer unas lentejas buenas que malas.
Va fer un silenci, va mirar a camara i va dir:
- Cuesta 45 minutos.

Jo em vaig quedar pensant, i vaig veure que tenia raó, que molts cops fem coses a desgana i en realitat tardem el mateix temps que si els féssim bé. En el ciclisme, crec, que passa igual, jo sempre entreno sol, com s'ha d'entrenar!, i molts cops veig a grupets de ciclistes que van de dos en dos, i molts cops parlant, és a dir, perden el temps, fen les llenties dolentes. En l'entreno s'ha d'estar per entrenar, no per parlar, i si entrenas be no pots parlar, per què no tens alè. En cara que sortís amb gent que et porta sempre a tope, és igual, cascú té el seu entrenament, amb els seus ritmes series, etc, diferents a altres corredors.

Molts cops quan plou, fa fred, és Nadal, tens un exament, un mal dia, etc. No tens ganes de sortir, però el remordiment de consciencia es tan gran que al final sortim, jo fins sentir a l'Arguiñano ,aquest dies sortia "a rodar" un parell d'hores ( [pels que no sàpiguen de paraules tècniques de ciclisme], vol dir sortir a perdre el temps per no tenir mal de consciencia per no haver entrenat), ara ja no ho faig, ara sempre penso que em costa el mateix sortir a rodar que sortir a entrenar a tope, em costa el mateix temps.

Així que dic:
-cuesta lo mismo hacer unas lentejas buenas que malas... i sorto a entrenar.