Això no ho veurà ningú

Quan vaig començar amb el ciclisme de carretera, jo pensava que les "ajudes" externes per millorar el rendiment era quelcom que només existia en el Tour, no en els corredors professionals, sinó directament amb els grans corredors que van a gunyar el Tour.

Però al començar a córrer veus, sent, intueixes coses que són molt entranyes, preguntes i encara t'assaventes de coses més estranyes, no entens res, això sí, encara dones més valor als teus resultats, potser alguns som uns inadaptats o puristes.

Aquest personatges em va recordar a un succés que em va passar a la facultat. Jo havia d'entregar un projecte, d'uns setanta plànols; els dies abans tots ens anem preguntant com ho portàvem, jo ho portava molt bé, això és el que contestava quan em preguntaven, però jo sabia que havia un detall, en un plànol, que no estava bé, i que aquest error, problema no resolt, em podia costar el projecte senser; però era només un detall en un plànol, era impossible que el veiessin, m'enganyava dient: això no ho veurà ningú; la resta del projecte estava bé. La nit abans, el messenger treu fum, tothom està connectat i tothom va preguntant com ho porten els altres, jo era l'enveja perquè era el que millor ho portava; eren les 4:00 i ja estava fent les presentacions i imprimint.

El plànol E-112, detall: F2, quan va sortir de la impressora sabia que estava malament; quan vaig tenir tot el projecte imprès veia només el plànol que estava malament, només eren 4 línies de les milers que havia dibuixat, però eren suficients per suspendre, però qui ho veuria? Ho vaig entregar tal com estava.

La gent em felicitava pel treball , ja que a simple vista estava molt bé, però jo sabia que havia un error molt greu, esperava que el professor no fes una correcció-control de tots els plànols, que amb la quantitat de treballs que hi havia i la muntanya de plànols no s'adonaria del meu error. Però jo, mentres em felicitaven, pensava: i si fos un arquitecte-professional? Això no ho podia fer, perquè llavors segur que m'enganxarien i veurien l'error o sinó cada cop que veies l'edifici nomé podria veure aquell error, aquí estava enganyant?

Va arribar el dia de les notes. Vaig aprovar. Continuaven les felicitacions, en el plànol E-112, detall:F2, no hi havia cap correcció, no ho va veure. Vaig deixar el treball-trofeu sobre la taula, però cada cop que el mirava només veian l'error del plànol maleit.

Desprès d'una setmana em vaig trobar el professor, ell només em va preguntar si havia llegit un llibre de crítica de l'arquitectura d'Oscar Tusquets, jo vaig dir que no.
Aquell mateix migdia vaig anar a la biblioteca per demanar el llibre, la meva sorpresa va ser quan em van dir que hi havien quatre llibres amb auqell autor, em van escriure les respectives referencies i vaig anar a buscar el llibre, sense saber a quin es referia el professor. Al arribar a l'estanteria allí estaven els quatre llibres, anava llegit els títols per veure quin podia ser.

El vaig trobar, no havia dubte segur que aquell era el llibre que m'havia recomanat el professor. Em vaig adonar que ja no havia volta enrere i que sempre que veies el treball només pensaria en aquell plànol i que aquell títol simpre el tindria al cap:

"Dios lo ve todo"

" si el ciclismo fuera fácil, se llamaría futbol "

Fabio Cannavaro va sortir en un vídeo on es veia a l'habitació d'un hotel amb altres companys d'equip injectant-se no se sap quina substància en vena; unes setmanes desprès va guanyar la bota d'or 2006, com a millor jugador de futbol de la temporada.

.

En un partit de futbol si tens una contractura o un cop demanes el canvi.

En una entrevista a radio marca al dr. Eufemiano Fuentes comentant l'"Operación Puerto" va dir que no entenia aquesta persecució als ciclistes quan ell ja havia dit més d'una vegada que només el 30% dels seus clients eren ciclistes, tenia un altre 30% de tennistes , un 20% de futbolistes i un 10% d'atletes però que els periodistes no volien investigar als altres esports.

Raul, jugador del Real Madrid, va dir que no li podien exigir estar al màxim de forma tot l'any perquè era impossible estar en forma uns 65 partits l'any, que eren masses partits jugats en un any.

Maradona va marcar un dels gols més importants de la seva vida amb la mà, és a dir, va guanyar un partit fent trampes. És considerat un dels millor jugadors de la història.

L'altre dia em van explicar que en el futbol només passen control alguns equips cada jornada i que el control només es fa a dos jugadors de l'equip i que aquest jugadors els escollia el mateix equip.

Josep Guardiola, actual entrenador del Barça, en la seva època com a jugador del Brescia en Itàlia l'any 2002 va donar positiu per nandrolona en un control antidoping, no s'ha volgut fer resò i mai cap periodista va dubtar de la seva innocència i tothom deia que es tractava d'un error, va estar condemnat a set mesos de presó i a 2000€ de multa , no va ingressar a la presó perquè no tenia antecedents.

.

En el futbol és noticia que els jugadors mengin fruita als entrenos.

Un jugador de futbol professional "entrena" una mitja de 90minuts al dia uns 200 dies l'any.

En el futbol és l'únic esport on es val tot mentre l'arbitre no et vegi. No es pot canviar el resultat d'un partit un cop finalitzat encara que es pugui veure, en la televisió, que la pilota no entra o que el jugador ha marcat un gol en fora de joc.

En un partit de futbol no pots jugar si sagnes.

Juli jugador del Tenerife ha confessat que van comprar el seu equip perquè es deixes guanyar un partit devanat el Malaga perquè aquest puges a primera divisió. En les converses telefòniques publicades no diexen cap dubte de la compra on la Federació Española de Futbol i l'àrbit estaven informats de la compra del partit. Els periodistes no han volgut investigar ni divulgar la noticia.

como hundir en la miseria a un ciclista

Hi ha moltes maneres d'enfonsar un ciclista, però hi ha unes que són demoledores, no parlo de dopping; sinó d'algo pitjor, parlo d'enfonsar la moral del ciclista perquè no torni aixecar cap, perquè no rendeixi mai més. Hi ha unes frases que qualsevol ciclista que les escolti entre en un estat depressiu fulminat.

Avís: es recomanable no llegir aquest post si ets un ciclista depressiu amb tendències suïcides i/o estàs pensant en deixar la bici.

-"estás un poco fondon no?"

(quan penses que estàs primíssim)

-"te mueves mucho encima la bici no?, el otro chaval no se mueve tanto"

(i pensaves que tenies un estil impecable)

-"i ya sabràs anar amb aquestes rodetes tan fines?"

(si, aquesta frase me la va dir la meva mare quan amb 25 anys em vaig comprar la bici de carretera. Em volia tirar per la finetre, però estava en un garatge)

-"no se te ve ni una vena"

(fas regim perquè desprès et diguin això)

estàs pujant un port, pensas que no arribaràs adalt,i en una rampa durissima preguntes: - ya hemos superado la parte más dura no?- i et contesten:

-"no lo duro viene ahora"

(conec gent que ha fet mitja volta, i cap a casa)

-"vinga!! Que el primer només està a 7 minuts"

(si senyors, aquesta frase la me la van dir en una cursa de btt, quan era junior, jo pensava que m'habia recuperat de la pajara i començava a remontar fins sentir aquelles paraules, no sabia si seguir o baixar-me i trencar-li el crono a aquella noia)

Nota per a espectadors de btt: mai digueu que el primer està a més d'1 minut, si us plau , mentiu

-"has engordado no?"

(si dieu això el tiu no guanya la cursa fijo!, el tema del sobrepés és molt útil per mermar l'estavilitat emocional d'un rival)

.

Ets un cicliste que ha gunyat curses de prestigi en amateurs, has guanyat etapes a voltes importants. I el cicloglobero de turno diu:

-"si si, todo eso esta muy bien, pero que tiempo has hecho en la Quebrantahuesos?"

(sense comentaris, el silenci és la teva única sortida, quan el "simpàtic" cicloglobero marxi, hi ha una funció que surt en el cervell que et pregunta: -guardar informacón o salir sin salvar-. tu clica a "salir sin salvar" i aquí no ha passat res)

-"pones muy mala cara cuando vas subiendo"

(amb prou feines pots aguantar el ritme com per pensar quina cara posar!)

.

Et pases totes els hores que pots sobre la bici, els caps de setmana dedicats a curses, li expliques tot això a un amig i diu:

-"deves ganar mucho dinero no?"

(baixes els ulls, plores internament i escolleixes entre les dues frases mes utilitzades:

1) no gano nada, es mi hobby (això vol dir que el teu amig/amiga pensa q ets un pringat)

2) solo para los gastos (opció digne sencill i sense concretar que no guanyes res))

" això nomès són detalls "

- Avui que et toca fer?

- Em toquen 120km. Els primers 70km entre 130-140ppm, 30km entre 140-160 i els ultim 20km entre 160-180, entre els primers 70km he de pujar un port de 6 km amb 3 series d'1 km a més de 174ppm.

- bueno, nosaltres farem unes 4 horetes, perquè no vens amb nosaltres?

- no he de fer exactament això.

- bueno això només són detalls, en total fem més o menys els mateixos quilometres, el mateix temps i fins tot la mateixa mitja de pulsacions.

- Què estàs fent?

- estic mirant , amb un nivell, que el sillin estigui perfectament horitzontal i amb la plomada miran el retràs que porto.

- però això es veu més o menys a ull, no cal nivell!!!

- s'ha de portar exacte.

- però per dos milimetres, no es noten! Això són detalls l'important és que estigui més o menys bé, no es noten els dos milimetres.

- Joder , no sé com pots tenir gana aquestes hores per menjar això.

- no en tinc!

- doncs per què menges aquest plat d'arròs?

- perquè tinc una curça d'aqui 3 hores.

- jo menjaré uns cereals amb llet d'aquí una estona , que ara no tinc gana. Menjar una hora abans una hora desprès no és nota. Això són detalls l'important es menjar hidrats.

.

- On vas?

- A l'habitació a descansar, que demà tenim molt de "tute"

- Jo també he de fer molts quilometres demà, però per sortir avuí una estona, no és notarà gaire descansar una mica més només, és un detall, igualment demà segur que al final farem els mateixos quilometres.

Suposo que molts cops heu viscut algun d'aquest diàlegs o tots. Normalment no contesto a la frase "això només són detalls" per què es pensen que és una frase lapidaria que no és pot rebratre, però sempre m'imagino un dialeg imaginari:

- Suposo que tu et donaria igual tenir un Mercedes o un Seat Marbella, perquè total, els dos són cotxes iguals: tenen quatre rodes, un motor, et porten amunt i avall, etc... el que els diferencia és: que un té les rodes més amples, el motor més potent, és més ample, etc... només són detalls. Els detalls són el que diferències un Mercedes d'un Marbella.

.

Tu que vols ser : un Mercedes o un Marbella?

" la gesta más loca es la gesta más bella "

Hi ha una idea que es repeteix continuament en la facultat durant tota la carrera: sempre mirar el que es va fer en el passat, estudiar-ho i apartir d’aquí fer el teu projecte. I una gran frase del Mestre Gaudí era: la originalitat es tornar als origens.

Com que tothom, que per mi, és intel.ligent em fan mirar al passat per poder apendre des de que, fa uns 3 anys, vaig entrar en el món del ciclisme de carretera sempre he volgut interesar-me per aquells mitics corredors que sempre parlen en Juande i en Bernat, aquells noms, aquelles curses, aquelles fites… que fan que diguin que: el ciclistes d’abans, estaven fents d’una altre pasta.

No ho vaig entendre fins que un dia vaig llegir ( a la revista Pedalier Pro) un article que us transcric sense canviar-hi res.

Cuando Coppi flotó

Pero fue el campionissimo Coppi quien protagonizó una de esas anomalías tan rpopias de la Casse Désserte: cuenta que el 10 de junio de 1949 se suspendió la ley de la gravedad. Ocurrió durante un Giro de Italia, al paso de Coppi. El italiano corría siempre con una sentencia grabada en el corazón y en los muslos, “ la gesta más loca es la gesta más bella”, y aquel día pedaleaba en pos de una de las hazañas más locas y más bellas de la historia del ciclismo. Era la última etapa de montaña del Giro y Coppi hubiera podido tomarsela con calma, porque había machacado a todos sus rivales durante la vuelta y tenía al segundo clasificado, Bartali, a un cuarto de hora. Pero Coppi sufrió un arrebato de grandeza, o de locura, y atacó cuando faltaban 192 kilómetros para la meta. Sus rivales ya no lo vieron hasta la mañana siguiente. Fue una cabalgada de pesadilla, siete horas y media de sufrimiento a través de cuatro puertos italianos y franceses, torturando a unos rivales que maldecían semejante crueldad. ¿Por qué se empeñaba Coppi en martirizarles y martirizarse, si no tenía ninguna necesidad? Pero Coppi sí lo necesitaba porque él no era sólo un campeón: era un artesano del ciclismo, siempre preocupado por imprimir en sus vistorias un sello irrepetible. Si la edición de 1949 quedó en la memoria fue precisamente por ese episodio, por la grandeza de una escapada absurda: en un día en que hubiera podido evitar fácilmente al sufrimiento, Coppi ofreció todo su dolor para culminar una obra bella. Por eso era el campeonissimo.
Dicen las crónicas que lso tifossi formaron un pasillo en Casse Déserte y que algunos aficionados barrían la carretera y otros esperaban de rodilals a Coppi. En el umbral de la Casse Déserte, donde los ciclistas suelen aparecer como guiñapos que se retuercen de cuneta a cuneta, dando zapatazos a los pedales, surgió la silueta elegante del campeonissimo. Marchaba bien sentando en el sillín, con los codos flexionados en ángulo recto y las manos firmes en el manillar, exprimiendo toda la contundencia de los muslos para hacer girar como émbolos sus famosas zancas de cigüeña. Coppi llevaba horas escalando puertos en solitario y subía por un repecho terrible, pero mantenía su pedaleo de talón recto como un estilista del velódromo. En el gesto voraz de su boca abierta se adivinaba el sufrimiento, la asfixia, el corazón a punto de partirse, pero Coppi resistía los dolores y volaba cuesta arriba con un empeño de dignidad. Porque ese día su lucha no era contra otros ciclistas: en realidad, ese 10 de junio de 1949 fue el día en que Coppi derrotó a las montañas. El día en que los espectadores juraron que Coppi flotaba.

Quan vaig estar entrenat als Alps (en un altre post explicaré las aventurillas que hi vaig viure), vaig pujar aquest duríssim port ( Casse Désserte), quan estava apunt de coronar, vaig veure un grup de ciclistes (tres o cuatre) en silence, fins i tot diria que resaven, miraven un monument, el monument a Coppi, en aquell moment no coneixia l'historia, i ara me'n penedeixo de no haver-me aturat, tancat els ulls, sentir el vent, imaginat la carretera en blanc i negre, escoltant els tifossi cridant, veien al campeonissimo volar.

" todo el mundo lo hace así "

Si hi ha tres frases que em posen de mala llet quan les sento algú que les utilitza com argument sòlid i lapidari.Aquestes són:
-“ siempre se ha hecho así…”
-“ todo el mundo lo hacen así…”
-“ la mayoria lo dice…”

En serio, les sento i m’entre una mala ostia bastant important i més si les utilitzen com argument irrefutable. Com pot ser que algú amb dos dits de front digui quan li preguntes un “per què?” et contesti: “ siempre se ha hecho así” o “ todo el mundo lo hace así” o " la mayoria lo hacen así”, en el fons les tres respostes són el mateix, s’escusen amb la resta de la humanitat per donar una argumentació que no coneix i és incapàs de saber ni dilucidar i s’escusa en les calides i comodes faldilles de la majoria, pensant que és qui té la raó.

En el ciclisme, un clàssic, que la gent utilitza aquestes frases és quan veus que algú s’està prenent alguna vitamina: el classic hidroxil o el ferrogradument o una aspirina, etc i li preguntes per què s’ho està prenent i em contesten:
- todo el mundo lo hace así, todo el mundo toma hierro
- jo no! , has mirat els teus analisis de sang? Has vist si et dismunueix el ferro, la ferritina , la hemoglobina? Per què prens ferrogradument i no ferroprotina? Les dos són ferro però de qualitats i característiques diferents?- dic jo-
-“ siempre se ha hehco así o todo el mundo lo hace así”- responen

Un altre clàssic és quan es parla d’entrenament, algú diu:
- jo faig uns 500km a la setmana
- aquin ritme?, a quines ppm?, per què 500 i no 400 o 600?-contesto
- per què Josito ( el nóm del prode turno) lo hace así, això es com dir : todo el mundo lo hace así o siempre se ha hecho así -diuen

Un atre clàssic, quan em veuen fer series al mes de novembre, em paren i em diuen:
- que fas fent series al més de novembre?
- jo faig series tot l’any- contesto
- doncs jo a partir de finals de gener- em diuen
- per què?- els hi pregunto
- perquè “ todo el mundo lo hace así”

A vegades va ver veure l'axegeració de les coses per desprès entendre les normals, a tots quan acabem de fer esport es dutxem i sempre diem: "què bé que va una bona dutxa, et deixa com nou". doncs hi ha gent que és alèrgic a l'aigua, a ells no elshi va bé una dutxa tu ja li pots dir: " a todos nos va bien una dutxa". Doncs a ell no.

Segur que molts de vosaltres os heu trobat amb individus que quan els hi preguntes el perquè fan una cosa d’una determinda manera sempre fan servir aquestes respostes , tan fora com dins del ciclisme. Potser creureu que són frases lapidaries, però aquestes no ho són, aquetes tenen un argument tan devil que es pot rebatre fàcilment. Quan algú em diu: todo el mundo lo hace así o siempre se ha hecho así o la mayoria lo cree así o alguna barbariant més d’aquest estil, jo sempre dic:

- hasta el 1492, siempre, la mayoria, todo el mundo, etc, decia, que la Tierra era plana…a caso tenia razón la mayoria de la gente los anteriores 6.000 años?

La majoria només és molta gent alienada.

" el dolor es pasajero la gloria para siempre "

El primer cop que vagi saber d'aquesta frase va ser quan vaig llegir en una revista de btt, que un amig de la Marga Fullana , li va escriure a la potencia al primer mundial que va guinyar.

Ella va dir que la frase li va donar força per anar més ràpid.

Sempre he dit que a les curses s'ha de patir, que quan no ataques es pq realment no pots, llavors no avs al pilot sinó que avandonas pq la pajara es tan gran que no pots aguantar més ni dins el paraigües del pilot.

En Bernat i en Juande sempre m'han dit q anar al pilot no serveix per res. Aquesta frase ( el dolor es pasajero la gloria para siempre) sempre la he tingut present per atacar i sempre fer-ho quan et facin mal les cames. En Juande sempre diu : "piensa que si a ti te estan dolinedo la piernas a los demas les duelen mas" i es veritat atacar abaix del port és tan fàcil com inútil, lo difícil és atacar adalt, als últims 500m quan et fan mal les cames pensat que el dolor es passarà en el podi.

Però com es fa per atacar en aquest llocs, com fas per aguantar i a sobre atacar quan notes que no pots mes que o t'escapes o petas?

Vaig descobrir la resposta quan vaig deixar de pensar en aquesta frase a les curses, i la vaig aplicar als entrenos. A les curses només surt el que entrenes, si als entreno no arribes al teu màxim de pulsacions, a les curses, no ve la verga Maria i t'il.lumina i et fa anar mes ràpid, sino s'entrenen les coses no surten per art de màgia, les coses surten treballant. "La inspiración siempre te pilla trabajando" una altre frase que en van dir a la facultat, quan algun alumne deia que no estava molts inspirat per projectar.

A les curses no son per entrenar sinó per fer tot allò que has entrenat abans. Per exemple: els que som de Barcelona: si en carrera es puja Begues a 26km/h, s'ha d'arribar a fer-ho als entrenos o es penseu que el dia de la cursa per art de màgia anireu 4 km/h més que als entrenos? Molts direu que està la motivació en cursa que sempre ajuda a anar més ràpid i jo diré: doncs motivat igual als entrenos i puja a 26!!

S'ha de patir als entrenos, per desprès disfrutar a les curses.