"què és el que pitjor portes de ser ciclista?"

Quan Lance Amstrong va guanyar el Setè Tour de França, l'Antoni Bassas li va fer una interessant entrevista a part de preguntar les típiquissimas preguntes que se'ls hi fa a tos els ciclistes li va fer una pregunta que a mi em va sorprendre, no tan sols per la senzillesa, però contundent pregunta, sinó per la resposta que va donar.

A mitja entrevista li va preguntar:

-Què és el que pitjor portes de ser ciclista?

En aqueslls moments a mi em van venir al cap moltíssimes coses, vaig pensar que potser respondria:

-Entrenar: agafar la bici tots els dies, encara que faci fred, plogui, nevi, faci calor, molt de vent, sigui Nadal, el teu aniversari, etc... sempre pensar que has d'agafar la bici.

-Viatges: passar-me 1/3 de l'any de viatges, fora de casa, en concentracions, entrenaments en alçada, en voltes; sense poder veure a la família i amics, sense veure créixer el teu fill.

-Pressió: ser el centre d'atenció a tot arreu on vas, tenir la pressió que has de guanyar que quedar segon no serveix per res, que tothom espera que guanyi.

- Tour de França: jugar-me tota la temporada a una carta, no disputar res més, i si aquelles tres setmanes et poses malalt tot un any es pert.

-Controls: estar vigilat i controlat tot l'any sense poder improvisar res per si venen els del control antidoping a casa estar disponible.

Quan en Bassas li va fer aquella pregunta a mi en van venir totes aquestes possibles respostes però Lance Amstrong no va dubtar ni un segon la sevae resposta. Va aixecar la vista el va mirar als ulls i va dir:

-" el que pitjor porto de ser ciclista és anar a dormir cada dia amb la sensació de tenir gana"

Com semblar un autèntic pro

Si, heu llegit bé, no dic com ser un pro, sinó com semblar un pro, tots coneixem aquest amateurs i/o cicloturistas que semblen autèntics pros, porten tots els gatges necessaris, semblen pros, no ho seran mai, però ho semblen; els ciclistes més experimentats els reconeixem de molt lluny, però pels ulls dels seus inconscients amics i família, són uns autèntics Deus de l'asfalt.

Si voleu ser com ells, si voleu semblar uns autèntics pros, és molt sencill, només heu de seguir els dotze passos següents:

1) Sempre s'han de portar ulleres Oackey, dona igual que hagis d'hipotecar la casa per comprar-les, les has de portar per collons, perquè com diuen ells : "no pesan nada"

2) No suar, si puges un port amb més gent , has d'intentar no suar i sobretot no respirar fort, has de posar cara de no patir gents, se que t'estàs morint, però no he dit que semblar pro fos fàcil.

3) No saludar, mai has de saludar a un simple ciclista, tu tens classe, no et pots rebaixar, si pot ser ni pestanyegis quan et creuïs amb un ser d'estatus més baix amb la bici bruta i suat, no mereixen la teva salutació.

4) Portar lo últim amb material, sempre has de portar el més nou, i molt important, dir que el material que porten els altres és una merda. Si portes shimano dir que campagnolo no va bé que t'ho ha dit el teu intim amig professional ( els que semblen pros sempre tenen amigs professionals) i si portes campagnolo a la inversa.

5) No entrenar, no pot ser que perdis el temps entrenat, el que has de fer és: anar al gimnàs per posar-te catxes i desprès al solarium, no pot ser que no vagis amb un bon bronzejat. I si resulta que no tens cap altre opció que sortir a entrenar, és important untar-te amb amb cremes, has de brillar, sinó, no molas!

6) Sempre, sempre, sempre portar cubrezapatillas Sidi i/o els mitjons molt amunt, contra més amunt més pro semblaràs.

7) Anar ultra-mega-hiper-net, no pot ser que et vegin brut , ni tu ni la bici, sempre has d'anar impecable, pensa que és molt més important netejar la bici i la roba que entrenar.

8) Sempre has de tenir al raó, quan per unes de les casualitats surtis en bici, sempre dir a tothom que no tenen ni idea ni d'entrenaments, ni d'alimentació, ni de res, per què tu sempre diràs: "mi amigo profesional lo hace así".

9) Si corres curses, has d'intentar que siguin amb cicloturistas sinó queda més opció amb amateurs, i quan acabis la cursa sempre ha dir que no has guanyat perquè no tens equip o perquè tothom vigila la teva roda.

10) Quan arribis al bar de turno per fer la cocacola de rigor el que has de fer és: baixar de la bici, posar-te davant la bici d'un amig ( sempre serà un altre que també semblarà pro), posar cara seriosa i/o concentració i mentres vas fent que si amb el cap dir: "te ha quedao mu guapa"

11) Portar rodes de perfil per entrenar, com més gran és el perfil més pro sembles.

12) El més important de tot, mai, mai, mai, sota cap concepte portar casc, això és de domingueros.

Això no ho veurà ningú

Quan vaig començar amb el ciclisme de carretera, jo pensava que les "ajudes" externes per millorar el rendiment era quelcom que només existia en el Tour, no en els corredors professionals, sinó directament amb els grans corredors que van a gunyar el Tour.

Però al començar a córrer veus, sent, intueixes coses que són molt entranyes, preguntes i encara t'assaventes de coses més estranyes, no entens res, això sí, encara dones més valor als teus resultats, potser alguns som uns inadaptats o puristes.

Aquest personatges em va recordar a un succés que em va passar a la facultat. Jo havia d'entregar un projecte, d'uns setanta plànols; els dies abans tots ens anem preguntant com ho portàvem, jo ho portava molt bé, això és el que contestava quan em preguntaven, però jo sabia que havia un detall, en un plànol, que no estava bé, i que aquest error, problema no resolt, em podia costar el projecte senser; però era només un detall en un plànol, era impossible que el veiessin, m'enganyava dient: això no ho veurà ningú; la resta del projecte estava bé. La nit abans, el messenger treu fum, tothom està connectat i tothom va preguntant com ho porten els altres, jo era l'enveja perquè era el que millor ho portava; eren les 4:00 i ja estava fent les presentacions i imprimint.

El plànol E-112, detall: F2, quan va sortir de la impressora sabia que estava malament; quan vaig tenir tot el projecte imprès veia només el plànol que estava malament, només eren 4 línies de les milers que havia dibuixat, però eren suficients per suspendre, però qui ho veuria? Ho vaig entregar tal com estava.

La gent em felicitava pel treball , ja que a simple vista estava molt bé, però jo sabia que havia un error molt greu, esperava que el professor no fes una correcció-control de tots els plànols, que amb la quantitat de treballs que hi havia i la muntanya de plànols no s'adonaria del meu error. Però jo, mentres em felicitaven, pensava: i si fos un arquitecte-professional? Això no ho podia fer, perquè llavors segur que m'enganxarien i veurien l'error o sinó cada cop que veies l'edifici nomé podria veure aquell error, aquí estava enganyant?

Va arribar el dia de les notes. Vaig aprovar. Continuaven les felicitacions, en el plànol E-112, detall:F2, no hi havia cap correcció, no ho va veure. Vaig deixar el treball-trofeu sobre la taula, però cada cop que el mirava només veian l'error del plànol maleit.

Desprès d'una setmana em vaig trobar el professor, ell només em va preguntar si havia llegit un llibre de crítica de l'arquitectura d'Oscar Tusquets, jo vaig dir que no.
Aquell mateix migdia vaig anar a la biblioteca per demanar el llibre, la meva sorpresa va ser quan em van dir que hi havien quatre llibres amb auqell autor, em van escriure les respectives referencies i vaig anar a buscar el llibre, sense saber a quin es referia el professor. Al arribar a l'estanteria allí estaven els quatre llibres, anava llegit els títols per veure quin podia ser.

El vaig trobar, no havia dubte segur que aquell era el llibre que m'havia recomanat el professor. Em vaig adonar que ja no havia volta enrere i que sempre que veies el treball només pensaria en aquell plànol i que aquell títol simpre el tindria al cap:

"Dios lo ve todo"

" si el ciclismo fuera fácil, se llamaría futbol "

Fabio Cannavaro va sortir en un vídeo on es veia a l'habitació d'un hotel amb altres companys d'equip injectant-se no se sap quina substància en vena; unes setmanes desprès va guanyar la bota d'or 2006, com a millor jugador de futbol de la temporada.

.

En un partit de futbol si tens una contractura o un cop demanes el canvi.

En una entrevista a radio marca al dr. Eufemiano Fuentes comentant l'"Operación Puerto" va dir que no entenia aquesta persecució als ciclistes quan ell ja havia dit més d'una vegada que només el 30% dels seus clients eren ciclistes, tenia un altre 30% de tennistes , un 20% de futbolistes i un 10% d'atletes però que els periodistes no volien investigar als altres esports.

Raul, jugador del Real Madrid, va dir que no li podien exigir estar al màxim de forma tot l'any perquè era impossible estar en forma uns 65 partits l'any, que eren masses partits jugats en un any.

Maradona va marcar un dels gols més importants de la seva vida amb la mà, és a dir, va guanyar un partit fent trampes. És considerat un dels millor jugadors de la història.

L'altre dia em van explicar que en el futbol només passen control alguns equips cada jornada i que el control només es fa a dos jugadors de l'equip i que aquest jugadors els escollia el mateix equip.

Josep Guardiola, actual entrenador del Barça, en la seva època com a jugador del Brescia en Itàlia l'any 2002 va donar positiu per nandrolona en un control antidoping, no s'ha volgut fer resò i mai cap periodista va dubtar de la seva innocència i tothom deia que es tractava d'un error, va estar condemnat a set mesos de presó i a 2000€ de multa , no va ingressar a la presó perquè no tenia antecedents.

.

En el futbol és noticia que els jugadors mengin fruita als entrenos.

Un jugador de futbol professional "entrena" una mitja de 90minuts al dia uns 200 dies l'any.

En el futbol és l'únic esport on es val tot mentre l'arbitre no et vegi. No es pot canviar el resultat d'un partit un cop finalitzat encara que es pugui veure, en la televisió, que la pilota no entra o que el jugador ha marcat un gol en fora de joc.

En un partit de futbol no pots jugar si sagnes.

Juli jugador del Tenerife ha confessat que van comprar el seu equip perquè es deixes guanyar un partit devanat el Malaga perquè aquest puges a primera divisió. En les converses telefòniques publicades no diexen cap dubte de la compra on la Federació Española de Futbol i l'àrbit estaven informats de la compra del partit. Els periodistes no han volgut investigar ni divulgar la noticia.

como hundir en la miseria a un ciclista

Hi ha moltes maneres d'enfonsar un ciclista, però hi ha unes que són demoledores, no parlo de dopping; sinó d'algo pitjor, parlo d'enfonsar la moral del ciclista perquè no torni aixecar cap, perquè no rendeixi mai més. Hi ha unes frases que qualsevol ciclista que les escolti entre en un estat depressiu fulminat.

Avís: es recomanable no llegir aquest post si ets un ciclista depressiu amb tendències suïcides i/o estàs pensant en deixar la bici.

-"estás un poco fondon no?"

(quan penses que estàs primíssim)

-"te mueves mucho encima la bici no?, el otro chaval no se mueve tanto"

(i pensaves que tenies un estil impecable)

-"i ya sabràs anar amb aquestes rodetes tan fines?"

(si, aquesta frase me la va dir la meva mare quan amb 25 anys em vaig comprar la bici de carretera. Em volia tirar per la finetre, però estava en un garatge)

-"no se te ve ni una vena"

(fas regim perquè desprès et diguin això)

estàs pujant un port, pensas que no arribaràs adalt,i en una rampa durissima preguntes: - ya hemos superado la parte más dura no?- i et contesten:

-"no lo duro viene ahora"

(conec gent que ha fet mitja volta, i cap a casa)

-"vinga!! Que el primer només està a 7 minuts"

(si senyors, aquesta frase la me la van dir en una cursa de btt, quan era junior, jo pensava que m'habia recuperat de la pajara i començava a remontar fins sentir aquelles paraules, no sabia si seguir o baixar-me i trencar-li el crono a aquella noia)

Nota per a espectadors de btt: mai digueu que el primer està a més d'1 minut, si us plau , mentiu

-"has engordado no?"

(si dieu això el tiu no guanya la cursa fijo!, el tema del sobrepés és molt útil per mermar l'estavilitat emocional d'un rival)

.

Ets un cicliste que ha gunyat curses de prestigi en amateurs, has guanyat etapes a voltes importants. I el cicloglobero de turno diu:

-"si si, todo eso esta muy bien, pero que tiempo has hecho en la Quebrantahuesos?"

(sense comentaris, el silenci és la teva única sortida, quan el "simpàtic" cicloglobero marxi, hi ha una funció que surt en el cervell que et pregunta: -guardar informacón o salir sin salvar-. tu clica a "salir sin salvar" i aquí no ha passat res)

-"pones muy mala cara cuando vas subiendo"

(amb prou feines pots aguantar el ritme com per pensar quina cara posar!)

.

Et pases totes els hores que pots sobre la bici, els caps de setmana dedicats a curses, li expliques tot això a un amig i diu:

-"deves ganar mucho dinero no?"

(baixes els ulls, plores internament i escolleixes entre les dues frases mes utilitzades:

1) no gano nada, es mi hobby (això vol dir que el teu amig/amiga pensa q ets un pringat)

2) solo para los gastos (opció digne sencill i sense concretar que no guanyes res))

" això nomès són detalls "

- Avui que et toca fer?

- Em toquen 120km. Els primers 70km entre 130-140ppm, 30km entre 140-160 i els ultim 20km entre 160-180, entre els primers 70km he de pujar un port de 6 km amb 3 series d'1 km a més de 174ppm.

- bueno, nosaltres farem unes 4 horetes, perquè no vens amb nosaltres?

- no he de fer exactament això.

- bueno això només són detalls, en total fem més o menys els mateixos quilometres, el mateix temps i fins tot la mateixa mitja de pulsacions.

- Què estàs fent?

- estic mirant , amb un nivell, que el sillin estigui perfectament horitzontal i amb la plomada miran el retràs que porto.

- però això es veu més o menys a ull, no cal nivell!!!

- s'ha de portar exacte.

- però per dos milimetres, no es noten! Això són detalls l'important és que estigui més o menys bé, no es noten els dos milimetres.

- Joder , no sé com pots tenir gana aquestes hores per menjar això.

- no en tinc!

- doncs per què menges aquest plat d'arròs?

- perquè tinc una curça d'aqui 3 hores.

- jo menjaré uns cereals amb llet d'aquí una estona , que ara no tinc gana. Menjar una hora abans una hora desprès no és nota. Això són detalls l'important es menjar hidrats.

.

- On vas?

- A l'habitació a descansar, que demà tenim molt de "tute"

- Jo també he de fer molts quilometres demà, però per sortir avuí una estona, no és notarà gaire descansar una mica més només, és un detall, igualment demà segur que al final farem els mateixos quilometres.

Suposo que molts cops heu viscut algun d'aquest diàlegs o tots. Normalment no contesto a la frase "això només són detalls" per què es pensen que és una frase lapidaria que no és pot rebratre, però sempre m'imagino un dialeg imaginari:

- Suposo que tu et donaria igual tenir un Mercedes o un Seat Marbella, perquè total, els dos són cotxes iguals: tenen quatre rodes, un motor, et porten amunt i avall, etc... el que els diferencia és: que un té les rodes més amples, el motor més potent, és més ample, etc... només són detalls. Els detalls són el que diferències un Mercedes d'un Marbella.

.

Tu que vols ser : un Mercedes o un Marbella?

" la gesta más loca es la gesta más bella "

Hi ha una idea que es repeteix continuament en la facultat durant tota la carrera: sempre mirar el que es va fer en el passat, estudiar-ho i apartir d’aquí fer el teu projecte. I una gran frase del Mestre Gaudí era: la originalitat es tornar als origens.

Com que tothom, que per mi, és intel.ligent em fan mirar al passat per poder apendre des de que, fa uns 3 anys, vaig entrar en el món del ciclisme de carretera sempre he volgut interesar-me per aquells mitics corredors que sempre parlen en Juande i en Bernat, aquells noms, aquelles curses, aquelles fites… que fan que diguin que: el ciclistes d’abans, estaven fents d’una altre pasta.

No ho vaig entendre fins que un dia vaig llegir ( a la revista Pedalier Pro) un article que us transcric sense canviar-hi res.

Cuando Coppi flotó

Pero fue el campionissimo Coppi quien protagonizó una de esas anomalías tan rpopias de la Casse Désserte: cuenta que el 10 de junio de 1949 se suspendió la ley de la gravedad. Ocurrió durante un Giro de Italia, al paso de Coppi. El italiano corría siempre con una sentencia grabada en el corazón y en los muslos, “ la gesta más loca es la gesta más bella”, y aquel día pedaleaba en pos de una de las hazañas más locas y más bellas de la historia del ciclismo. Era la última etapa de montaña del Giro y Coppi hubiera podido tomarsela con calma, porque había machacado a todos sus rivales durante la vuelta y tenía al segundo clasificado, Bartali, a un cuarto de hora. Pero Coppi sufrió un arrebato de grandeza, o de locura, y atacó cuando faltaban 192 kilómetros para la meta. Sus rivales ya no lo vieron hasta la mañana siguiente. Fue una cabalgada de pesadilla, siete horas y media de sufrimiento a través de cuatro puertos italianos y franceses, torturando a unos rivales que maldecían semejante crueldad. ¿Por qué se empeñaba Coppi en martirizarles y martirizarse, si no tenía ninguna necesidad? Pero Coppi sí lo necesitaba porque él no era sólo un campeón: era un artesano del ciclismo, siempre preocupado por imprimir en sus vistorias un sello irrepetible. Si la edición de 1949 quedó en la memoria fue precisamente por ese episodio, por la grandeza de una escapada absurda: en un día en que hubiera podido evitar fácilmente al sufrimiento, Coppi ofreció todo su dolor para culminar una obra bella. Por eso era el campeonissimo.
Dicen las crónicas que lso tifossi formaron un pasillo en Casse Déserte y que algunos aficionados barrían la carretera y otros esperaban de rodilals a Coppi. En el umbral de la Casse Déserte, donde los ciclistas suelen aparecer como guiñapos que se retuercen de cuneta a cuneta, dando zapatazos a los pedales, surgió la silueta elegante del campeonissimo. Marchaba bien sentando en el sillín, con los codos flexionados en ángulo recto y las manos firmes en el manillar, exprimiendo toda la contundencia de los muslos para hacer girar como émbolos sus famosas zancas de cigüeña. Coppi llevaba horas escalando puertos en solitario y subía por un repecho terrible, pero mantenía su pedaleo de talón recto como un estilista del velódromo. En el gesto voraz de su boca abierta se adivinaba el sufrimiento, la asfixia, el corazón a punto de partirse, pero Coppi resistía los dolores y volaba cuesta arriba con un empeño de dignidad. Porque ese día su lucha no era contra otros ciclistas: en realidad, ese 10 de junio de 1949 fue el día en que Coppi derrotó a las montañas. El día en que los espectadores juraron que Coppi flotaba.

Quan vaig estar entrenat als Alps (en un altre post explicaré las aventurillas que hi vaig viure), vaig pujar aquest duríssim port ( Casse Désserte), quan estava apunt de coronar, vaig veure un grup de ciclistes (tres o cuatre) en silence, fins i tot diria que resaven, miraven un monument, el monument a Coppi, en aquell moment no coneixia l'historia, i ara me'n penedeixo de no haver-me aturat, tancat els ulls, sentir el vent, imaginat la carretera en blanc i negre, escoltant els tifossi cridant, veien al campeonissimo volar.